Papers d'esports

«Juanito» Muehlegg ha estat la gran estrella espanyola dels Jocs de Salt Lake City. Abans, durant i després. De fet, va ser per això que el van fitxar -igual que el Barça fitxa holandesos o brasilers-, per guanyar medalles, fer sonar l’himne espanyol i fer pujar la bandera al pal més alt. Ara que l’han enxampat fent trampes, encara en fa un balanç positiu, ha perdut una medalla diu, però n’ha guanyat dues. Ha estat una bona inversió. Pitjor hauria estat que només li haguessin donat temps de guanyar-ne una i a sobre li haguessin tret. I no només ho afirma Muehlegg, també ho va dir ahir la ministra responsable de l’esport espanyol, Pilar del Castillo, des de la seva ignorància habitual. O sigui, que Muehlegg és un trampós però un trampós útil que els ha donat dues medalles d’or. Les medalles quedaran en la història i, deuen pensar, d’aquí a uns anys ningú recordarà com van ser guanyades. A algú li estranya, doncs, el títol del resum de l’actuació espanyol que fa l’agència EFE: «España firma la mejor actuación con un Muehlegg contradictorio». Contradictori? Deuen haver estat molta estona buscant al diccionari per trobar aquesta paraula. El president del COI va dir ahir que no sempre és campió el que arriba el primer i que els que donen positiu no es poden considerar moralment campions. Hem de tenir clar que no sempre es busca el mateix en tots els controls i que no és gens estrany que Muehlegg no donés positiu en els controls posteriors als títols i sí en el control sorpresa. Justament per això reben aquest nom, perquè els que volen fer trampes no puguin estar tan tranquils com ho estaven abans.
No es tracta d’escandalitzar ningú, però haig de reconèixer que estava esperant el positiu de Muehlegg des que van començar els Jocs. Tenia una terrible curiositat per saber si en Juanito tornaria a ser en Johann i si el gentilici alemany substituiria altre cop l’espanyol en les referències a Muehlegg. No tinc cap remordiment de consciència. Sempre he cregut que la nacionalització de Muehlegg era una opció política per continuar alimentant l’ego de l’esport espanyol en un terreny on no tenien res a fer. Què queda ara del torero, de la paella, de les dedicatòries al rei i d’aquelles declaracions dient que havia estat espanyol en una altra vida? Dues medalles d’or en queden. I a sobre, encara n’estan orgullosos quan els hauria de caure la cara de vergonya per haver-se deixat prendre el pèl d’aquesta manera. Evidentment que el Comitè Olímpic Espanyol i el Consell Superior d’Esports han d’estar al costat de Muehlegg i defensar-lo fins al final. No ens deien que era mesquí dir que Muehlegg no era espanyol i afirmar que era espanyol com podia ser de qualsevol altre país que l’hagués pagat més? Doncs que apliquin el patriotisme constitucional que tant els agrada i el defensin.
El dopatge forma part cada dia més de les nostres vides. No perquè nosaltres ens dopem -en tot cas, ningú ha arribat a cap acord perquè es facin controls a periodistes- sinó perquè és el pa nostre de cada dia. I què fem amb el dopatge? O es permet tot, o no es permet res, o es deixa fer la viu-viu. No es tracta d’idealitzar l’esport, i encara menys el professional i ultracompetitiu de les grans competicions, però sí de poder seguir l’esport sense tenir el neguit de si el campió que admires està net o no. Muehlegg és un bon esportista i potser sense injectar-se el que s’ha injectat hauria estat segon, tercer o quart a Salt Lake City. Què prefereixen, dues medalles d’or tacades o una medalla de bronze i un quart lloc nets?
(Article publicat a El 9 Esportiu el 26 de febrer del 2002)