Papers d'esports

Tan important és saber guanyar com perdre, i a l’eliminatòria de la copa Davis que els equips dels Estats Units i d’Espanya van jugar el cap de setmana ni uns van saber guanyar ni els altres van saber perdre. Culpar de la derrota la gespa, els espectadors, la manca de vestidors o de dutxes no és d’esportistes professionals d’altíssim nivell com són els tennistes. I per als que els disculpen, creient-se que el seu rendiment ha abaixat per culpa d’aquestes incomoditats a què els van sotmetre els nord-americans, només una pregunta: acceptarien aquesta excusa als futbolistes del Barça en un partit que juguessin en un estadi en unes condicions similars a les que els tennistes es van trobar a Houston? Fins aquí entesos, oi?
Que a ningú li han agradat els gestos, els crits i els salts dels jugadors i públic nord-americans? Perfecte. A mi tampoc, i m’emprenyaria molt que un dia Catalunya participés en la copa Davis com a equip independent -i no amb quatre jugadors sota una altra bandera, com en aquesta ocasió- i els aficionats es comportessin com es van comportar els aficionats de Houston, però també que ho fessin com alguns dels que l’any 2000 van omplir el Palau Sant Jordi en la final contra Austràlia. Una cosa sí que hi guanyaríem: els espectadors no xiularien quan es parlés en català per la megafonia. Perquè la veritat, si més no a través de la televisió, no vaig trobar que els crits i les cançons que se sentien a l’atrotinada instal•lació de Houston fossin pitjors que els que l’equip dels Estats Units va suportar a Santander o el d’Austràlia, al Palau Sant Jordi, durant el gloriós any 2000. I de patriotisme, què volen que els digui.
La copa Davis ja no és aquella competició entre senyors. Cada dia s’assembla més a un partit de futbol, tant pel que fan alguns jugadors sobre la pista -gestos i actituds que no repeteixen en els tornejos individuals- com, especialment, pel comportament a les graderies. Ni silenci, ni respecte per al rival, ni res. Només voler guanyar costi el que costi. I ja em sembla bé, no demano pas tornar enrere. Només que uns i altres reconeguin que, al capdavall, fan el mateix, Sí home sí, allò de la palla, la biga i els ulls.
I parlant de la televisió, l’eliminatòria no podia haver tingut un final millor. Recorden? Es posa a ploure i el partit entre Robredo i Blake no s’acaba quan el català és a prop de guanyar. Els nord-americans, molt seus, diuen que ja n’hi ha prou i marxen. Rebobinem una mica i anem al darrer joc del partit anterior entre Roddick i Martín. Quan el nord-americà comença a bombardejar el català amb els seus serveis, un dels comentaristes diu que estaria bé que es posés a ploure per tallar la ratxa de Roddick. Doncs mira, no es va posar a ploure en aquell moment però sí una mica més tard, i el perjudicat no va ser Roddick, sinó Robredo. Quines coses que passen
(Article publicat a El 9 Esportiu el 9 d’abril del 2002)