Papers d'esports

Com serà Catalunya quan dintre de deu anys se celebri el 20è aniversari dels Jocs de Barcelona? Ja serà un Estat independent dintre de la Unió Europea, amb els mateixos drets que França, Espanya i Luxemburg? O encara estarà sotmesa a una Constitució que li impedeix seguir el camí cap a l’autodeterminació? En els Jocs Olímpics del 2012 -que, de veritat, espero que no es facin a Madrid-, sota quina bandera desfilaran els esportistes catalans? No ho sé, el desig és un, però ara mateix no hi ha obert cap camí que pugui portar Catalunya als Jocs. La Carta Olímpica, la Bíblia de l’olimpisme, ho impedeix. I ho fa des del 1996, just abans dels Jocs d’Atlanta. Allà el COI va trencar la doctrina que el guiava des del 1894 i va destruir els països esportius del Baró de Coubertin. Catalunya era, és i serà un país esportiu, però des del 1996 per anar als Jocs cal passar abans per les Nacions Unides. I tot, gràcies a Joan Antoni Samaranch, el prohom barceloní que fa quatre dies va ser homenatjat per totes les institucions, polítiques i esportives, d’aquí i del país veí. Entendria que s’homenatgés Samaranch a Madrid, Roma, Nova York o Pequín per la seva tasca al capdavant del COI -tot i els evidents punts foscos que té la seva gestió-, però que l’homenatge es faci a la capital del país al qual ha contribuit a anul•lar esportivament… Els catalans som així. Ens agrada més fardar d’universalisme a través de persones com Samaranch que ser un país normal. La ciutat de Barcelona va ser el 1992 la primera capital d’un país que organitzava uns Jocs en els quals els seus esportistes no van poder participar com a tals. Deu anys després, ho celebrem i d’aquí vint, som tan bons jans que encara hi ha qui pensa a festejar els 20 anys de Barcelona 1992 fent de subseu a la capital de l’Estat que ens oprimeix políticament, culturalment i esportivament.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 4 d’agost del 2002)