Papers d'esports

A mi també m’agrada que els esportistes de casa -i que cadascú entengui el que vulgui en aquest de casa- ho facin bé en les competicions internacionals, guanyin medalles i tot això. El que no m’agrada gens ni mica és que aquestes victòries, en atletisme, en natació, en ciclisme, en tennis, estiguin futbolitzant aquests esports. Per futbolitzar entenc deixar de banda el respecte a tots els esportistes i convertir l’exaltació de les victòries pròpies en menyspreus als rivals. Als recents europeus de natació i d’atletisme n’hem tingut claríssims exemples en les retransmissions televisives en directe o en els noticiaris i també en la premsa escrita.
Pels que vam entrar com a practicants i aficionats en el món de l’esport en la primera meitat dels anys setanta, la cosa va ser més fàcil que per a les noves generacions. Llavors els esportistes d’elit de casa es comptaven amb els dits d’una mà i tampoc havia aquesta pressió mediàtica que ara converteix en una estrella mundial a qui acaba de guanyar una primera medalla. Jo vaig ser un mal atleta després d’haver estat un mal porter suplent d’handbol i potser per això sempre em va atreure el que eren capaços de fer aquells atletes -bàsicament-, però també ciclistes, nedadors i pilots que tant costava veure ja fos en directe o per la tele. I no m’importava gens ni mica d’on eren Lasse Viren, Mark Spitz, Kornelia Ender, Eddy Merckx, Alberto Juantorena, Marita Koch, François Cevert, Sebastian Coe, Edwin Moses, Jarno Saarinen, Ulrike Meyfarth o Bjorn Borg. A Mariano Haro i Carme Valero ja els veia moltes vegades en els cros de Granollers, Manresa o la Jean Bouin.
Que la gent el que vol és veure, llegir i escolar el que fan els seus esportistes? Sí, però no només vol això. Si hem convertit el mundial de futbol en un guerra plena de batalles entre nacions, no convertim els atletes, nedadors i ciclistes en guerrillers per a petites lluites. I encara menys quan a aquests esportistes que no són les milionàries estrelles del futbol només s’acostuma a fer-los cas quan arriben els campionats i guanyen, o no, medalles. Perquè, encara que potser el gran públic ho ignori, entre el mes de març, quan l’equip espanyol va guanyar 11 medalles a l’europeu indoor de Viena i aquest agost amb l’europeu de Munic a l’aire lliure hi ha hagut molt més atletisme. Però és clar, en competicions en què no es guanyen medalles ni es poden passejar banderes.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 13 d’agost del 2002)