Papers d'esports

Espanya no està tenint sort amb alguns dels esportistes que ha nacionalitzat en els darrers anys per augmentar artificialment el seu compte de medalles en les grans competicions internacionals. La polèmica sobre la desqualificació o no de l’exnigeriana Glory Alozie en els 60 m tanques del campionat d’Europa d’atletisme en pista coberta del mes de març s’afegeix a les que anteriorment van afectar l’excubana Niurka Montalvo quan es va quedar sense poder anar als Jocs de Sydney i l’exalemany Johann Muehlegg, quan va donar positiu en els Jocs de Salt Lake City.
No són tres casos iguals, ja que els de les dues atletes els problemes són burocràtics mentre que el de l’esquiador de fons va ser un flagrant cas de dopatge, però sí que serveixen per deixar en evidència la política de nacionalitzacions que algunes federacions espanyoles estan fent. Unes nacionalitzacions fetes a corre-cuita, tant pel que fa als terminis marcats segons la legislació espanyola, com pel que fa a les normes del Comitè Olímpic Internacional (COI) i les federacions internacionals.
Evidentment que qualsevol esportista, com qualsevol ciutadà d’aquest món, pot canviar de nacionalitat si en té la oportunitat. Res a dir. Ara bé, el que s’ha de fer és respectar la llei igual com quan és una persona anònima la que demana la nacionalització. I en els casos de Montalvo, Alozie, Muehlegg, o abans amb el de Jivanevskaia i altres, és més que dubtós que es complissin els terminis. En tot cas, qui tindrien motiu de queixa respecte això serien els ciutadans que esperen pacientment complir tots els requisits.
El que tampoc es pot fer és saltar-se les normes internacionals i després donar la culpa als altres. Ja va passar quan Cuba va prohibir que Montalvo anés a Sydney. Al marge del seu discurs demagògic sobre imperialisme esportiu, el que va fer Alberto Juantorena aquella vegada va ser defensar els interessos del seu país i demanar que s’apliqués la Carta Olímpica. Ara no és Nigèria, país d’origen d’Alozie, qui protesta; és la federació internacional la que li diu a la federació espanyola que les normes hi són per ser complertes i que si arriba el campionat i els papers no estan a punt, doncs ja n’hi haurà un altra. Això és el que hauria d’haver fet la federació espanyola. I no fer el que els dóna la gana, fer pactes amb caràcter retroactiu i quan els enganxen, dir que la culpa és dels altres que els tenen mania.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 20 d’agost del 2002)