Papers d'esports

Si el Real Madrid té calés per fitxar Figo, Zidane, Ronaldo i la mare de déu de l’Almudena, que els fitxi, però, si us plau, que a més a més no ens insultin amb afirmacions com les que han fet Jorge Valdano i Florentino Pérez. Valdano va dir que Ronaldo havia fet un gran esforç per ser al Madrid. D’això no en tinc cap dubte i Valdano va fer bé agraint a Ronaldo que hagi fet ara amb l’Inter el que abans li va fer al PSV Eindhoven i al Barça. El que és insultant per a la immensa majoria de mortals és que Valdano digui que Ronaldo ha fet un esforç econòmic per fitxar pel Madrid. Un esforç econòmic? Què vol dir, que el brasiler cobrarà menys al Madrid que a l’Inter? Que s’emportarà menys en comissions? En tot cas, què està dient Valdano, que si Ronaldo abans cobrava nou milions d’euros l’any -per dir alguna cosa-, ara només en cobrarà set o vuit? Florentino va dir que a Ronaldo els calés no li havien importat. A què haurà de renunciar Ronaldo davant aquesta hipotètica retallada d’ingressos? A quin supermercat haurà d’anar la seva dona per arribar a final de mes? Que algú li digui quan tornen a haver-hi rebaixes a les botigues perquè pugui refer el vestuari, que a Madrid no fa el mateix clima que a Milà. Pobret, i amb una família per mantenir!
Ja està bé, home! Els propers dies podrem veure del dret i del revés la caseta on Ronaldo descansarà als afores de Madrid després de les seves dures jornades laborals i els cotxes amb els quals anirà a entrenar-se. Res a veure amb la vida que tenim la immensa majoria de persones que, seguidores o no del futbol, de Ronaldo, del Barça o del Real Madrid, sí que hem de fer esforços econòmics i d’altres tipus per sobreviure. Quan es justifica les impresentables xifres que cobren alguns futbolistes, es diu que la seva vida professional és curta i cal assegurar-se el futur per quan hagi de deixar de jugar. Mil milions de pessetes -per fer-ho en quantitats rodones- durant cinc, sis o set anys, em semblen prou calés per tenir resolta no només aquesta vida sinó unes quantes reencarnacions i tot. I nosaltres, la immensa majoria de mortals, no arribarem a ingressar el que guanyen alguns d’aquests jugadors en un any ni treballant unes quantes vides. I que no em diguin que és la llei del mercat. Els calés, en el mercat del futbol, fa temps que van deixar de ser tangibles i ja només són una il·lusió. I el Madrid fa creure que ell és el que els té tots.
Florentino, Valdano, Ronaldo, Figo, Zidane, Roberto Carlos -aquí es podrien afegir noms equivalents d’altres clubs, però en aquests moments no toca- no deuen recordar, si és que algun d’ells ho ha sabut alguna vegada, el que costa trobar una feina, el que costa arribar a final de mes per als que la tenen. Que a més de xalets en luxoses urbanitzacions fora de la capital hi ha pisos que tenen menys metres quadrats que el rebedor de casa seva. Que a més de Ferraris i Jaguars també existeix el transport públic. Que fora del món virtual, ple d’il·lusions que ells han creat i que comença i acaba en ells mateixos hi ha el món real, on viuen els seus aficionats.
És clar que, aquests aficionats, només pensen en la vergonyosa quantitat de diners que cobren els seus jugadors quan fallen algun gol i l’equip perd. Llavors treuen el memorial de greuges. Mentre tot va bé, no passa res. L’aficionat s’ho empassa tot. Com en els temps en què es deia que el futbol havia substituït la religió com a opi del poble. És clar que les diferències econòmiques entre els jugadors i els aficionats no eren llavors tan abismals.
Florentino i Valdano fan creure també que tenen una gran organització. I tant que la tenen! Ni Santiago Bernabeu amb Franco viu va tenir tant de suport institucional, econòmic i mediàtic com tenen ells. Ni màrqueting, ni màsters empresarials, ni estructura professional ni res de res. Tan fàcil com que els grans poden tenir deutes i sinó els requalifiquen els terrenys i als petits sempre ens toquen el crostó si no paguem la hipoteca.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 de setembre del 2002)