Papers d'esports

Joan Antoni Samaranch està en plena gira de promoció del seu llibre Memorias Olímpicas i dimecres a la nit va fer una escala en el programa de TVE El Tercer Grado. El flagell d’heretges, Carlos Dávila, no li va fer l’ensucrada entrevista que se li acostuma a fer a Samaranch en els programes de televisió. És cert que el va pressionar, però ho va fer d’una manera que semblava pactada prèviament, ja que mai hi va haver «segon esforç» per part de l’entrevistador per mirar de treure més suc de les respostes de l’expresident del COI. Van parlar del franquisme, de corrupció, dels Jocs Olímpics de Barcelona, de dopatge… Samaranch va fer el seu discurs habitual sobre tots aquestes temes. Aquest cop, però, no va alabar Franco.
Com a catalans, el tema més interessant de què van parlar a l’entrevista va ser el Comitè Olímpic de Catalunya. Dávila va entrar-lo dient que una de les coses que li retreia el nacionalismo independentista era que no s’hagués reconegut el Comitè Olímpic de Catalunya. Si no havien pactat la pregunta els va quedar molt bé igualment ja que, entre tots dos, van donar una lliçó de legalitat com les de José María Aznar o José Luis Rodríguez Zapatero quan es posen la Constitució a la boca. Samaranch va dir que la Carta Olímpica deia el que deia i que segons la llei només es podien reconèixer els comitès dels membres reconeguts de la comunitat internacional i que aquest no era el cas de Catalunya. De passada, també va parlar de Gibraltar. Llavors Dávila li planteja la gran qüestió: si ell donaria suport al reconeixement d’un comitè olímpic per a Catalunya. Samaranch diu que sí, però que les lleis no ho permeten.
I si Samaranch va dir el que va dir, per què avui vostès estan llegint aquestes línies i no una gran plana amb el títol de Samaranch donaria suport a un comitè olímpic per a Catalunya? Doncs perquè la resposta de Samaranch, com bona part de la seva acció en el COI, té trampa. Perquè el que no diu o no s’atreveix a dir Joan Antoni Samaranch és que el Comitè Olímpic de Catalunya va demanar el seu reconeixement abans dels Jocs de Barcelona, quan la Carta Olímpica no deia el que diu ara. L’article referent a l’admissió de nous comitès es va canviar el 1996, just abans que comencessin els Jocs d’Atlanta, amb la petició catalana d’admissió al COI sobre la taula i amb Samaranch de president. Un president que era qui tenia totes les idees i impulsava totes les reformes, segons diu una i altra vegada en el seu llibre. Per tant, hem de concloure que va ser Joan Antoni Samaranch amb la seva actuació qui va impedir el reconeixement del comitè olímpic de la nació de la qual la seva estimada ciutat, Barcelona, n’és la capital. Un comitè al qual, ara, diu que donaria suport. Ja només falta això, un Samaranch valedor internacional de l’esport català. Així es reescriu la història.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 de novembre del 2002)