Papers d'esports

Defensar la teva terra, la teva llengua, la teva cultura, el teu esport… és una cosa que se suposa que tota persona hauria de fer. Alguns, quan ho fan, reben el qualificatiu de patriotes, de bons ciutadans, de gent de bé. Altres, per fer el mateix, reben el qualificatiu de radicals. Si defenses la terra, la llengua, la cultura, l’esport de Catalunya, ets un radical. I fins i tot t’ho diuen altres ciutadans del país, catalans com tu, però amb el cap i amb el cor pensant i actuant en una altre llengua, en una altra cultura. Si defensar el dret dels esportistes catalans a competir sota la seva bandera i no la del veí és ser radical; si defensar els clubs catalans dels abusos de les institucions espanyoles és ser radical; doncs sí, senyors, sóc un radical i cada dia que passa ho sóc més. I no és una escalfada de joventut, no, que ja porto el 4 al davant. És la conseqüència lògica del cúmul de fets dels darrers anys, amb un no rere l’altre a qualsevol reivindicació nacional, cultural, linguística o esportiva, per petita que sigui, que fem els catalans. I això cansa. I radicalitza, encara que no vulguis.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 d’abril del 2003)