La porqueria sempre acaba sortint
20 abril 2003 per Jordi Camps
Els anys 1987 i 1988, quan hi va haver els grans duels entre Carl Lewis i Ben Johnson, o Ben Johnson i Carl Lewis, en el mundial de Roma i els Jocs de Seül, jo era dels que anaven amb Johnson. Més que perquè m’agradés ell, perquè em desagradava la supèrbia i les maneres de perdonavides de Lewis. Tots sabem el que va passar amb Johnson i que Lewis ha passat a la història com un dels més grans atletes. Ara ens diuen que Lewis era com Johnson. Una mica menys, que no és el mateix un anabolitzant que un estimulant, però que també formaria part de la categoria de tramposos. Que ningú es pensi que, pel que he dit abans, m’alegro que s’acusi Lewis. Sà que m’agrada, en canvi, que es qüestioni el sistema dels EUA. Més que res perquè, com que van ser ells els que van guanyar la Guerra Freda, ens han volgut fer creure que aquà els únics dopats eren els comunistes dolents. Ja sabem que la història l’escriuen els guanyadors però, de vegades, fins i tot als guanyadors els surt alguna cosa malament i la porqueria que van amagar sota la catifa, acaba veient-la tothom.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 20 d’abril del 2003)