Papers d'esports

Quedi clar d’entrada que no tinc cap mena de simpatia per Joan Antoni Samaranch. Ni personalment, ni políticament, ni esportivament. Potser és perquè no hi he parlat mai personalment i, per tant, no hi ha hagut l’ocasió que caigués en la xarxa de la seva seducció. Reconec els canvis i les millores que va fer Samaranch en el Comitè Olímpic Internacional (COI) i en l’olimpisme, però també m’agrada recordar totes les coses que, segons el meu parer, o no va fer, o va fer malament, o va fer tard, quan no hi havia més remei -mesures anticorrupció, lluita contra el dopatge-. Segurament Samaranch no és el dimoni que a mi m’agrada veure, però tampoc l’àngel que ens venen una vegada i una altra la seva cohort de periodistes, dirigents esportius i polítics.
Em treu de polleguera que encara s’hagi de recórrer a Samaranch per a alguna cosa. Ell, prohom del règim franquista; ell, que no volia el restabliment de les institucions catalanes i sí el manteniment de les seves estimades diputacions; ell, president del COI el dia que es va tancar el futur olímpic de Catalunya fins que no s’aconsegueixi la independència política. Samaranch ja hauria de ser història. La Catalunya del segle XXI no el necessita per a res. I menys perquè ens digui obvietats com les que va dir en la reunió de la Taula Assessora de l’Esport Català que es va fer divendres passat. Obvietats que, a sobre, els responsables polítics de l’esport català ens venen com la mare dels ous del futur.
Segons la nota de premsa que va repartir la secretaria general de l’Esport, Samaranch va apuntar la necessitat de crear un nou model esportiu a Catalunya. Per aconseguir enlairar l’esport català, Samaranch va demanar més coordinació entre les institucions públiques i privades i va proposar una organització basada en la teoria de les dues piràmides: una, la clàssica, amb una àmplia base d’esportistes de la qual sortiran els futurs esportistes d’elit, i que necessita estar impulsada per l’esport escolar, les associacions esportives, els clubs, etc.; i una segona piràmide, invertida en aquest cas, on es puguin crear mites esportius que són referència per a les noves generacions i que fan créixer de manera espectacular la popularitat d’aquell esport en concret.
Jo no sé vostès, però quan vaig llegir la nota em vaig sentir, parlant en plata, acollonat. Que no és aquesta l’estructura de l’esport, no a Catalunya, sinó a tot el món desenvolupat? Que no hi ha esport escolar -menys del que caldria-, associacions esportives i clubs, a Catalunya? D’on surten, si no, els esportistes que acaben anant a un centre d’alt rendiment? I la piràmide invertida? Encara ens vendran que la teoria de l’emulació dels grans esportistes per part dels vailets se l’ha inventat ell.
A Catalunya hi ha moltes mancances en esport, i no només per la impossibilitat de competir internacionalment de manera oficial -de res, senyor Samaranch-. No cal canviar models, estructures o piràmides. D’entrada, cal que els professionals tinguin recursos per treballar. Saben quin és el secret dels èxits de l’atletisme espanyol? Cap. Els atletes i entrenadors són professionals perquè reben generoses beques i no han de treballar, només entrenar-se. Si és això el que volem, només fa falta que les institucions públiques i les empreses catalanes hi posin mitjans igual que ho fan les espanyoles, les franceses o les italianes. Hi ha empreses catalanes que quan els han demanat patrocinar una selecció catalana, ni que sigui per a un amistós, han deixat clar que el seu mercat és tot Espanya i que si s’associa el seu nom a una selecció catalana, perdran vendes. És el seu dret. És la seva opció. Aquest és el país que tenim. Tan fotut que només ens faltaven els consells de Samaranch.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 27 d’abril del 2003)