Papers d'esports

És molt fàcil estar contra el dopatge quan els que donen positiu no són dels teus sinó dels altres. Ho hem vist en el ciclisme, en el futbol (Guardiola, De Boer, ara Gurpegi) i ara torna l’atletisme. La IAAF diu que un espanyol va donar positiu en el mundial de cros, però no diu qui. I a la Federació Espanyola d’Atletisme s’emprenyen. I s’emprenyen amb raó, perquè com que no es diu qui és el dopat, tots els que van competir allà i van passar el control estan sota sospita. En el que ja no té raó la federació espanyola és quan diu que el que vol la IAAF és donar una mala imatge de l’atletisme espanyol, tan net i polit que és. I ho és de net i de polit -com, en teoria, tots-, però si les anàlisis diuen que hi ha un positiu espanyol, és que hi és. I serien l’atleta, el seu entrenador o el seu metge els responsables de qualsevol mala imatge. A tots els països hi ha positius i no passa res. Se sanciona el responsable, i punt. A Espanya, com que l’esport és el dipositari de l’orgull nacional, un positiu és una tragèdia. I ho és, però únicament per a l’afectat. O si més no, així hauria de ser
(Article publicat a El 9 Esportiu el 15 de maig del 2003)