Papers d'esports

Avorriment. La paraula estrella dels darrers anys en dues de les especialitats esportives individuals més mediàtiques. La fórmula 1 i el Tour. I tot per culpa de dos homes: Michael Schumacher i Lance Armstrong. L’alemany porta quatre títols mundials consecutius i va camí del cinquè, i el nord-americà acaba de guanyar el sisè Tour seguit.
Avorriment? De què? Que tots dos portin tants títols i victòries seguides? O de com les han aconseguit? Jo no em canso de veure com Schumacher i Armstrong guanyen. En tot cas, el que provoca l’avorriment és com aconsegueixen les victòries. I aquí la culpa pot ser de molta gent, però seva no. Com que ens hem cansat de veure com guanya el vermell en la fórmula 1 i el blau en el Tour, carreguem les tintes en dos professionals que fan la seva feina com ningú l’ha feta abans. Doncs potser que donem les culpes als que realment les tenen. Els rivals, per començar. Perquè no és avorrit que Armstrong guanyi un Tour rere l’altre o Schumacher les curses de fórmula 1, sinó com ho fan. Sense rivals. O si més no, amb rivals molt irregulars, capaços del millor en un dia determinat, però incapaços de ser una alternativa real al poder. Si Schumacher guanyés les curses però després de dures lluites amb Raikkonen, Alonso o Montoya, també diríem que la fórmula 1 és avorrida? Si Ullrich no tingués sempre un dia dolent i els espanyols fossin millors a la carretera del que són a les planes dels diaris, potser Arsmtrong no portaria sis Tours seguits.
En aquesta sensació, o realitat, d’avorriment també hi té molt a veure la imatge dels que no paren de guanyar. Tant Schumacher com Armstrong tenen una imatge, creada pels mitjans, no gens bona. No conec personalment cap dels dos, però m’inclino a pensar que aquesta imatge no és real. Que tots dos han de ser dues persones normals que no poden ser-ho realment per culpa de l’assetjament i la pressió dels mitjans. A més, pensem que quan corren estan fent la seva feina. Són professionals d’anar amb fórmula 1 o bici. Quan nosaltres estem fent la nostra feina, ens comportem igual que en la nostra vida privada? Segur que no, i nosaltres no tenim càmeres de televisió i fotògrafs que ens vagin al darrere.
Avorriment per una successió de victòries? No em vaig pas avorrir per les quatre lligues seguides del dream team. Tampoc ho faria si ara els de Rijkaard ho tornessin a fer. Avorriment? Depèn de qui és el que aconsegueix les victòries.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 d’agost del 2004)