Papers d'esports

En tots els esports hi ha una, o diverses, persones amb capacitat per decidir si el que fan els esportistes és o no correcte i, per tant, amb influència directa en el resultat final de la competició. Pot ser marcant un penal o una falta en els esports d’equip o donant nul un salt o una sortida en l’atletisme o la natació. Hi ha disciplines, però, on el seu paper és decisiu: la gimnàstica, la natació sincronitzada, els salts de trampolí o els esports de combat. És el perillós terreny de les notes o de valorar si s’ha fet o no un cop, una clau o una tècnica.
A Atenes s’estan sentint moltes crítiques als jutges de diferents disciplines i fins i tot alguns han estat sancionats per haver actuat de forma incorrecta. Hi ha hagut queixes en gimnàstica i ara en sentim en la natació sincronitzada. Les fan els esportistes i tècnics i els periodistes les amplifiquem a través dels mitjans. I les amplifiquem perquè ens ho diuen els nostres i, per tant, els hem de creure, no perquè tinguem prou coneixements -sempre hi ha excepcions, poques- per determinar per nosaltres mateixos si la puntuació atorgada és correcta o no. I si, a sobre, entren en joc les medalles, les banderes i l’honor de la pàtria, doncs ja hem begut oli.
De vegades he pensat que es podria fer un experiment. Agafem qualsevol competició. Situem els periodistes aïllats, tant uns dels altres com dels esportistes, entrenadors i directius. Que el periodista vegi la competició i expliqui, simplement, el que ha vist, el que la seva consciència, el seu coneixement i la seva honestedat li diuen que ha de fer arribar als teleespectadors, oients o lectors. I si els mitjans hem de fer arribar a la gent les impressions dels protagonistes, doncs que d’aquesta part se n’encarregui un altre periodista -que tampoc tindria contacte amb el primer, és clar-. Dubto que el resultat final de l’experiment fos el mateix que surt tal com fem ara les coses. Vés a saber, potser seria encara pitjor i alguns aplicarien al peu de la lletra les seves permanents sospites sobre tot foraster i encara hauríem d’escoltar i llegir més barbaritats.
I no és conya. Una vegada, un periodista enviat especial a una fase final d’un esport d’equip va veure el partit, que el seu equip va perdre, i va enviar la crònica sense parlar amb ningú de l’equip. Poc després, el van trucar del diari dient-li que com era que no deia en la crònica que els havien robat el partit. Ell no havia vist cap robatori. Els directius i entrenadors, sí, i ho estaven dient per la ràdio. Doncs això.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 26 d’agost del 2004)