L’ombra del Barça
11 octubre 2004 per Jordi Camps
Un lector va enviar aquesta setmana una carta al diari responent la columna de Josep Maria Solé i Sabaté L’obscur del retrat, on aquest es preguntava per què no sorgien més clubs, a l’estil del Numancia, a Catalunya. El lector li deia: «Només hi ha una raó, prou clara i contundent, que motiva la inviabilitat de qualsevol club esportiu a Catalunya, i el seu nom el sap tothom.» Josep Asensio, sense esmentar-lo, es referia al FC Barcelona.
És evident que el Barça és un gegant que es menja tot el que pot i que el seu atractiu i potencial econòmic fa fà cil que prengui jugadors dels altres clubs catalans en l’esport i en la categoria que sigui. Això ningú ho pot negar. El que no es pot fer és reduir a aquest fet que no hi hagi altres equips catalans potents en els diferents esports. En primer lloc perquè és mentida i només cal mirar els tÃtols obtinguts per clubs catalans que no són el Barça en les competicions europees i espanyoles. Fins i tot en esports en què el FC Barcelona hi té un equip.
En segon lloc, perquè els temps en què el Voltregà i el Reus en hoquei sobre patins manaven a Europa ja estan molt lluny. Quan aquests equips dominaven, l’esport no era professional com ara. Els jugadors treballaven i costava molt que canviessin de club. El club que formava jugadors o que tenia la tradició de guanyar, tenia els millors jugadors i continuava guanyant. Una cosa semblant es podria aplicar al Granollers d’handbol, l’Hispanofrancès de voleibol, o la Santboiana de rugbi. Granollers, Pineda de Mar, Montcada, Sabadell i Mataró són ciutats que van tenir equips en la
primera divisió de bà squet durant anys i anys. Els podrien tenir avui en les condicions en què es juga la lliga ACB? També l’Europa va estar a la primera divisió de futbol. El Granollers, que aquest any torna a Europa després d’anys d’absència, pateix molt any rere any per estar a un alt nivell en la superprofessionalitzada lliga Asobal d’handbol. Fins i tot en l’hoquei sobre patins, les jerarquies s’han anat canviant i equips com el Lleida, el Blanes i el Maçanet són on fa anys havien estat el Sentmenat, el Vendrell, l’Espanyol o l’Arenys de Munt. Ara l’esport està molt professionalitzat i només qui té molts calés hi entra. Si a Catalunya no hi ha grans empreses que apostin per l’esport no és només perquè els destinin al Barça. I els diners públics són per a la formació i les instal•lacions. No per a l’esport professional com fan a bastament en altres llocs.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 11 d’octubre del 2004)