Papers d'esports

En tot aquest embolic del reconeixement de la selecció catalana d’hoquei sobre patins hi ha un personatge que està passant de puntetes, sense rebre res del que mereixeria: Joan Antoni Samaranch. I què hi pinta aquí, aquest?, pensarà algú. Doncs hi pinta molt. No en el cas concret de la votació de Fresno, sinó en l’afirmació que, dia rere dia, ens hem de sentir, que les lleis internacionals de l’esport diuen que només poden ser reconeguts els països que són membres de les Nacions Unides. Que quedi clar que no hi ha un llei que reguli l’esport internacional. Cada federació es regula pels seus estatuts i no tots són iguals. I la Carta Olímpica, que és la llei internacional a la qual fan referència quan volen negar el pa i la sal a les seleccions catalanes, només regeix els Jocs Olímpics. Algunes federacions han modificat els seus estatuts per seguir alguna de les directrius de la Carta Olímpica, però ho han fet perquè han volgut, no per obligació.
I aquí és on arribem a Samaranch. Fins al 1996, just abans dels Jocs d’Atlanta, la regla 34 de la Carta Olímpica deia que un país era «qualsevol país, Estat, territori o part de territori que el COI consideri, a la seva i més absoluta discreció, com a zona de jurisdicció del comitè olímpic nacional que ha reconegut». Des de llavors diu que un país és «un Estat independent reconegut per la comunitat internacional». Per tant, Samaranch va ser qui va institucionalitzar la politització de l’esport, va supeditar la presència els Jocs Olímpics als organismes polítics i qui va tancar les portes del COI al Comitè Olímpic de Catalunya. I la definició de país del COI és la que ens planten pels morros cada cop que una federació catalana busca el reconeixement.
Samaranch és una més de les moltes persones que va reciclar el seu
passat franquista. Podem ser generosos i considerar que allò està oblidat, però no ho podem fer amb el mal que va fer, està fent i pot continuar fent amb la seva tasca al COI. Les normes no baixen del cel soles, les impulsen i les fan persones i Samaranch en va impulsar una que patim i patirem. I no ho podem oblidar. Treure els draps bruts de Samaranch encara és un tema tabú quasi trenta anys després de la mort de Franco. És esperpèntic els equilibris que alguns arriben a fer per no implicar-lo en aquest afer de les seleccions. És lògic que es vulgui ser agraït amb qui va facilitar que els Jocs es fessin a Barcelona, però d’aquí a no voler veure la part fosca, per a l’esport català, de la seva gestió, n’hi va un bon tros.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 de novembre del 2004)