Papers d'esports

La polèmica sobre el no a la Federació Catalana de Patinatge i les declaracions de Josep Lluís Carod-Rovira sobre la candidatura de Madrid als Jocs del 2012 ens han ofert la possibilitat de descobrir que hi ha esportistes d’elit que s’atreveixen a dir el que pensen dels temes d’actualitat. No cal treure cap nom, però en els diferents mitjans han aparegut esportistes de diverses modalitats que han dit la seva sobre aquestes qüestions.
La veritat és que començava a pensar que els esportistes, o no tenien idees pròpies o no s’atrevien a expressar-les. Estem acostumats a veure escriptors, músics o actors dient la seva sobre el que passa al país o al món, però no esportistes. Sempre hi ha excepcions, però els esportistes acostumen a escaquejar-se quan els planteges una pregunta complicada que se surt dels tòpics en què se sol basar la relació esportista-periodista. Amb el tema de les seleccions catalanes, més d’un ha suggerit que no se li plantegés la pregunta abans d’una roda de premsa i quan s’ha fet, no ha respost i després s’ha emprenyat.
Els esportistes d’elit, els que guanyen títols i medalles i trenquen rècords són personatges públics i estaria bé, en una societat oberta com és la nostra, saber què pensen de determinades coses. Evidentment, tenen tot el dret a no fer-ho. Que no ens diguin que estan massa ocupats entrenant-se i competint. La gent normal treballa més hores que ells, cobra menys i bé que té inquietuds culturals, socials o polítiques. O potser el que passa és que no volen dir el que pensen per no perdre seguidors que puguin pensar de manera contrària. Si aquesta és la resposta, tenen un trist concepte d’ells
mateixos i de la societat que els envolta.
I posats a demanar, no estaria de més una mica de coherència. No s’hi val a deixar fer els aficionats que t’envolten de senyeres quan et vénen a rebre a l’aeroport o t’homenatgen al poble, dir als mitjans catalans el que aquests seguidors volen escoltar i, després, quan et pregunten des de Madrid, dir el que volen escoltar els espanyols. O sí que s’hi val, però llavors estarien actuant com fan sovint els polítics, aquests personatges que són els enemics públics número u dels esportistes quan no són dels que els donen les subvencions i les beques. Quan són polítics dels que obren l’aixeta, fins i tot n’hi ha que s’apunten a les llistes electorals en un acte en el qual mai et queda clar si és per afinitat ideològica o per agraïment a tenir la butxaca plena.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 de desembre del 2004)