Papers d'esports

Fa més de 30 anys, l’agost del 1973, nou atletes espanyols es van negar a competir a la Universiada de Moscou si no els milloraven les condicions alimentàries i econòmiques. Van ser sancionats amb tres anys. El setembre del 1979, divuit atletes van renunciar a participar en els Jocs del Mediterrani en desacord amb el seleccionador espanyol Rafael Pajarón. Els van retirar les beques des de l’1 d’octubre i fins al 31 de desembre.
No cal reproduir els comentaris que va provocar la plantada del 1973. Eren altres temps. Del 1979 sí que és interessant veure què va dir Juan Manuel de Hoz, president de la federació espanyola: «Crec que els atletes no van obrar bé, ja que no s’ha de renunciar mai a vestir la samarreta nacional per cap motiu ni per moltes raons que es tinguin.» Dissabte, en una entrevista en el diari Marca, l’actual president de la federació espanyola, José María Odrizola, deia, referint-se als atletes catalans rebels: «Crec que haurien d’haver dialogat amb Cuyàs, però entenc la seva posició pel clima de desencant que ha creat en ells que s’hagi gastat tants diners en política, en lloc d’invertir en ells.» Diferent situació, diferent objecte de boicot, diferent reacció. Només hi ha una samarreta que no es pot renunciar a defensar: l’espanyola.
Diuen alguns dels atletes rebels que són professionals i que competeixen per qui els paga. Doncs jo diria que no és professional qui vol sinó qui pot. Són professionals aquells que no generen cap tipus de recursos amb la seva activitat? I si són professionals, que ho siguin en tot moment i, quan acabin la seva vida esportiva, no plorin dient que no tenen res perquè han dedicat tota la primera part de la seva vida productiva a entrenar-se i a competir. Hi ha molta gent normal que treballa tot el dia, moltes més hores i guanyant menys diners, i que, també, en qualsevol moment es poden quedar a l’atur. Que els esportistes han sacrificat la seva joventut per defensar l’esport català i/o espanyol i per això els hem d’estar agraïts? No havíem quedat que eren professionals?
Aquest és un plantejament molt radical, ho reconec, però em sembla que calen nous elements de reflexió en la revolta dels atletes que, pel moment en què s’ha produït, s’ha convertit més en política que esportiva. I, si no, només cal veure què va dir Mariano Rajoy i què s’ha escrit en els diaris de Madrid, especialment en els d’informació general. Aquesta seria una bona lectura per als atletes, encara que siguin mitjans que no parlen quasi mai d’ells.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 20 de desembre del 2004)