Papers d'esports

El Comitè Olímpic Espanyol (COE) va ser un dels principals obstacles que va haver de superar Barcelona en els primers temps de la cursa olímpica. Quan Narcís Serra deia al desembre del 1981 que no els preocupava la reacció mundial a la candidatura barcelonina als Jocs del 1992, sinó «la reacció madrilenya», es referia al president del govern, Leopoldo Calvo Sotelo, a qui citava explícitament, però també a part de la premsa i al COE, ple de personatges del franquisme que van transformar el comitè olímpic en un sector important del búnquer de la dreta i l’ultradreta d’aquells anys.

A l’octubre del 1981, Serra va entregar al president del COE, Jesús Hermida, l’acord municipal de petició dels Jocs i al novembre del 1982 el comitè executiu es va reunir per estudiar la viabilitat de fer els Jocs a Barcelona. D’aquesta reunió en va sortir l’afirmació que es veia «amb summa complaença la possibilitat d’organitzar uns Jocs a Barcelona», però també que l’estudi enviat per Barcelona era incomplet, tot i que Hermida no el va facilitar als assistents, que es van haver de creure el que va dir el president. Alguns membres van censurar la lentitud amb què el COE havia tractat el tema ja que quan Hermida va contactar amb Serra ja havia fet la impressió que no els agradava que els Jocs es fessin a Barcelona.

Un mes més tard, el 16 de desembre, el ple del COE va aprovar «veure amb bons ulls l’intrerès de Barcelona per ser seu olímpica el 1992». No va ser una decisió unànime: un expresident de la federació de tir va votar-hi en contra. El representant dels mitjans d’informació audiovisuals, Joaquín Díaz Palacios, tampoc estava content: «Sevilla té estudis tan profunds com els de Barcelona per ser també candidata; si prenem una posició a favor de Barcelona pot ser perillós.» Jesús López Amor -exdirector d’esports amb la UCD- no va fer referència que era Barcelona la ciutat que volia els Jocs: «Primer hem de dir `sí, ens interessa’, i que després sigui el govern qui decideixi la seu.» Rafael Cavero (atletisme) va dir que li feia la impressió que el COE estava deixant el tema una mica de banda.

Al desembre del 1983, el COE va acordar no presentar cap candidatura -ni Jaca ni Granada- per als Jocs d’hivern del 1992, però sí la de Barcelona per als d’estiu. El president de la Junta d’Andalusia, Rafael Escuredo (PSOE), va dir que s’havia fet «catalanisme del dolent» i que el fet d’afavorir Barcelona com s’havia fet era «un atropellament a Espanya».

Els mesos que va durar la lluita contra el decret anti-Porta van ser molt perillosos per a Barcelona. Enrique Landa (natació) va escriure a Joan Antoni Samaranch per fer-li veure el perill que hi havia per la candidatura i Luis Báguena (judo) estava disposat a mostrar com estava l’esport espanyol davant dels 150 països membres del COI i les 50 federacions internacionals. La destitució de Cuyàs va tranquil•litzar els ànims i al març del 1985 el comitè executiu del COE donava el seu suport unànime a Barcelona.

La revolta dels nomenats a dit

Romà Cuyàs va ser nomenat secretari d’estat per a l’esport pel govern del PSOE el 15 de desembre del 1982 i l’11 de gener del 1983 va aconseguir la presidència del COE amb 50 vots, contra 29 del seu oponent, Jesús López Amor, i set abstencions. El 28 de juny del 1984, Cuyàs va ser destituït de la presidència del COE amb 50 vots en contra, 24 a favor i 4 en blanc pels mateixos que l’havien escollit 17 mesos abans, al final d’un llarg i tèrbol procés. La causa van ser els decrets sobre reglamentació esportiva, coneguts popularment com el decret anti-Porta, que limitava a tres mandats -12 anys- l’estada a la presidència de les federacions espanyoles i impedia als que ja els havien complert -per tant, nomenats a dit durant el franquisme-, tornar-se a presentar. La mesura va afectar quinze presidents i la revolta va acabar portant Alfonso de Borbón fins a la presidència del COE.

Presidents que buscaven el boicot a Barcelona

Les acusacions d’antipatriotisme que se senten ara quan algú s’atreveix a qüestionar la candidatura de Madrid 2012 també es van sentir quan era Barcelona la que volia els Jocs del 1992. Les va dir el llavors ministre de Cultura del govern socialista, Javier Solana. Va ser el 10 de maig del 1984, en la comissió d’Educació i Cultura del Congrés dels Diputats. Un diputat d’Alianza Popular, Felipe Benítez, va dir que hi havia presidents de federacions esportives espanyoles que, en descord amb el govern, podrien boicotejar els Jocs traslladant a l’estranger la imatge que el govern espanyol estava introduint la política en l’esport. «Això és una cosa que no puc qualificar més que d’absolutament antipatriòtic», va dir Solana, que va afirmar que li constava que hi havia presidents que havien fet el que Benítez deia, i va advertir a Alianza Popular que no jugués amb aquest tema.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 25 de desembre del 2004)