Papers d'esports

Quan la Federació Espanyola de Tennis, presidida per un català, Agustí Pujol, va atorgar a Sevilla l’organització de la final de la copa Davis del 2004 en detriment de Madrid es va considerar un atac a la línia de flotació de la candidatura de Madrid 2012. Entre el 1982 i el 1984, quan Barcelona lluitava per la nominació olímpica i buscava organitzar grans competicions que la donessin a conèixer al món, Madrid es va quedar el mundial de natació i la final del mundial de bàsquet, dos esdeveniments que semblaven destinats a Barcelona.
El 30 de juliol del 1982, la Federació Internacional de Natació (FINA) va decidir que el mundial de natació del 1986 es faria a Madrid. L’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i la Federació Catalana de Natació creien que tenien assegurada l’organització de la competició ja que van ser ells els primers que es van dirigir a la FINA per demanar el campionat. Dies abans de la decisió, el president de la federació espanyola, Enrique Landa, havia anunciat a Josep Lluís Vilaseca, llavors director general d’Esports de la Generalitat, que seria molt difícil que el mundial es fes a Barcelona. El dia de la tria de la FINA, el secretari general de la federació espanyola, Francisco Mateo, va dir que «ni l’Ajuntament ni la Generalitat tenen motius per protestar ja que la federació espanyola és l’única que té competència per sol•licitar l’organització d’un mundial i decidir on se celebra». El juliol del 1984, l’Ajuntament de Madrid va retirar una aportació de 250 milions per a l’organització del mundial, que van haver de cobrir el Consell Superior d’Esports i el govern autonòmic. Aquell dia, Landa va dir: «Quan Narcís Serra era alcalde de Barcelona em va oferir diversos terrenys gratuïts i totes les facilitats per fer el mundial a Barcelona. Ara l’Ajuntament de Madrid es retira.»
El 5 de desembre del 1984, el comitè organitzador del mundial de bàsquet del 1986 va atorgar la final a Madrid i una de les semifinals a Barcelona. El dia abans, la premsa havia anunciat que la final seria a Barcelona. La seu es va decidir al xalet de Raimundo Saporta, un dels poders fàctics de l’esport espanyol durant dècades, i que era el president del comitè organitzador. Les ciutats que volien ser seu de les diferents fases del campionat van fer les seves ofertes i el comitè va decidir. Barcelona, que pensava que no tindria competència per a la final, va oferir quinze milions per la final i dotze per la semifinal que jugués Espanya. Madrid va oferir trenta milions per la final i vint per les dues semifinals. Econòmicament no hi havia color, però durant el procés semblava que estava clar que la pretensió olímpica de Barcelona seria determinant a l’hora de decidir la seu. Així ho va confirmar el director d’Esports de la Comunitat de Madrid, Fernando de Andrés, l’endemà de la tria: «Vam oferir trenta milions per la final per assegurar-nos les semifinals. Quan vam tancar el sobre sabíem que no ens donarien la final.» En la votació del comitè, Madrid va guanyar Barcelona per 3-2, amb dues abstencions.

El Real Madrid porta el logotip però no cita Barcelona

Els equips de futbol i de bàsquet del Real Madrid van lluir el logotip olímpic de Barcelona 92 en les seves samarretes durant les competicions europees de la temporada 1985/86. La suggerència al club blanc la va fer l’Oficina Olímpica a través del secretari d’estat per a l’esport, Romà Cuyàs. La junta directiva de Ramón Mendoza ho va aprovar, per unanimitat, el 23 de setembre del 1985. El comunicat oficial de la decisió va ser aquest: «En vista de la petició del secretari d’estat per a l’esport, en resposta de les autoritats esportives espanyoles, referent a la promoció de la candidatura d’Espanya que presideix Sa Majestat el Rei per als Jocs Olímpics del 1992, el Real Madrid […] portarà en les seves samarretes el logotip en tots els partits internacionals que intervingui. El Real Madrid […] ho farà un cop més com homenatge a l’esport espanyol.» En el comunicat no hi apareix en cap moment la paraula Barcelona, la ciutat candidata als Jocs del 1992.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 27 de desembre del 2004)