Papers d'esports

La Carta Olímpica diu que els Jocs es concedeixen a una ciutat que ha de tenir el suport del govern de l’Estat. En el cas de Barcelona, capital de Catalunya, un cop els poders de l’Estat es van convèncer dels beneficis dels Jocs, que ja els va costar, un dels aspectes que van haver de treballar més va ser la seva espanyolització.
Un objectiu que també tenien clar els tècnics que van elaborar l’informe sobre la candidatura que van entregar al consell de ministres abans que aquest es pronunciés, el març del 1984, a favor de la candidatura. En aquell informe es recollia la idea llançada per Pasqual Maragall el desembre del 1983 quan va dir que els Jocs de Barcelona havien de ser els d’Espanya i es deia que «ha de quedar per a tots completament clar que les Olimpíades de Barcelona 1992 són les Olimpíades d’Espanya». També es deia que «els Jocs han de ser tractats com un objectiu nacional d’especial importància per la seva incidència sobre la imatge d’Espanya» i es recomanava als promotors de la candidatura i al govern mateix «evitar la politització i la capitalització partidista dels Jocs». «En la mesura que tot l’anterior quedi assegurat es farà possible que els Jocs siguin plenament assumibles i assumits per la institució de la Corona» concloïa l’informe.
Amb aquests plantejaments no ens han d’estranyar moltes de les coses que van passar després i la lluita intensa que moltes organitzacions i ciutadans van tenir perquè quedés clar que Barcelona era la capital de Catalunya, amb una llengua i una cultura pròpies. La participació dels esportistes catalans amb un equip propi (COC) va ser impossible i encara que el català va ser una de les quatre llengües oficials i van sonar Els segadors durant la inauguració, el balanç final quant a la catalanitat i l’espanyolització dels Jocs va ser àmpliament favorable a l’espanyolització, inclosa la redada contra independentistes i les crítiques que encara es van haver de sentir pel reduït ús que es va fer dels símbols del país que acollia els Jocs.
L’abril del 1992, el COOB temia que l’actitud de Jordi Pujol de voler catalanitzar els Jocs dividís els organismes organitzadors. Aquell mateix mes, dos senadors del PP es van queixar de «les tensions de regionalització» que es produïen per culpa dels Jocs. Al maig, Josep Maria Sala, secretari d’organització del PSC, deia que a la gent partidària d’una major catalanització dels Jocs «se’ls agafi per la solapa i se’ls expulsi del país» i Alberto Fernández Díaz, que llavors ja era portaveu del PP a l’Ajuntament de Barcelona, demanava que també es pengessin banderes espanyoles als balcons. Al juliol, tres dies abans de la inauguració, un grup de policies va marxar del pavelló de Badalona perquè es parlava en català. Durant la disputa dels Jocs un membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, Manuel Alvar, va deixar anar: «Si els actes es fan en un determinat país, la llengua que s’ha d’utilitzar és la del país i les llengues regionals figuraran després.» Només anècdotes si volen, però que defineixen una memòria de Barcelona 92 diferent a la història oficial.

Set pessetes per dia durant sis anys

Fa molts anys que sentim a dir que els Jocs de Barcelona els van pagar tots els espanyols. Els catalans vam pagar més i els ciutadans de Barcelona, encara més. Una anàlisi de la despesa que va suposar els Jocs feta just abans de la inauguració deia que tocava a 16.000 pessetes per espanyol, o sigui set pessetes per dia durant sis anys. La inversió pública a Barcelona el 1992 va suposar un 4 per cent del pressupost general. Les despeses de la candidatura, del 1981 al 1986 les van pagar entre l’Ajuntament i els empresaris. Jordi Pujol va recordar, la setmana següent al final dels Jocs, que «el que el govern estatal va invertir en els Jocs del 1986 al 1992 és el 35 per cent del que va cobrar de més de Catalunya només l’any 1988».

«Mai més a Espanya en molts, molts anys»

El 17 d’octubre del 1986, el dia que Barcelona va aconseguir la seu dels Jocs de la 25a Olimpíada, el president del COI, Joan Antoni Samaranch, va ser un dels homes més buscats pels mitjans d’informació. La seva ciutat, Barsalona, ja era olímpica. En una conversa amb un dels enviats especials d’El País, Samaranch, responent una pregunta sobre la feina que calia fer, va dir: «S’ha de treballar de seguida en la preparació d’un equip que pugui competir dignament en uns Jocs Olímpics que ja no veurem mai més a Espanya en molts, molts anys.» Declaracions del 1986. Barcelona va tenir els Jocs del 1992. Madrid vol els del 2012. Són aquests els molts, molts anys als quals es referia aquell dia Samaranch?
(Article publicat a El 9 Esportiu el 28 de desembre del 2004)