Papers d'esports

El primer esport que vaig practicar de forma regulada fora del pati del col•legi va ser l’handbol. La veritat és que només recordo que van venir de l’equip del meu poble, el BM Calella, al meu cole, les Escoles Pies, per fer un equip per participar en els Juegos Escolares Nacionales. Crec que era l’any 1972. Un cosí meu jugava a handbol a Malgrat de Mar. Potser va ser per això, antecedents familiars, vés a saber, que m’hi vaig apuntar. Jo no era ni alt, ni gros, ni fort, ni ràpid i vaig acabar de porter. De porter suplent. Va ser divertit. El primer any ens van apallissar en tots els partits. El segon, vam ser nosaltres els que apallissàvem i el tercer vam fer dos equips perquè hi hagués més emoció i ens vam acabar jugant el títol l’A i el B. I jo vaig ser el porter titular de l’equip B. Crec recordar que no tenia suplent. No vaig jugar mai en una pista coberta ni tampoc vaig acabar jugant cap lliga oficial en el BM Calella. Em vaig passar a l’atletisme. Allà tampoc era ni alt, ni gros, ni fort ni ràpid, però no hi havia suplents i en el cros podíem córrer tots cada diumenge.
Ara que l’handbol torna a estar de moda per la victòria de la selecció espanyola en el mundial -l’anterior vegada va ser amb el compromís d’Urdangarín amb la infanta Cristina-, no m’he pogut estar de recordar que vaig practicar, encara que poc, aquest esport. L’handbol m’agrada molt més que el futbol, el bàsquet o l’hoquei sobre patins. Especialment amb els canvis en el reglament dels darrers anys. Recordo quan a finals dels 70 i inicis dels 80 feien per TVE les finals dels mundials. Sempre hi jugaven l’URSS, Romania, les dues alemanyes o Iugoslàvia i hi havia moltes patacades i pocs gols. Ara se’n fan més en una part que llavors en tot un partit. Per deformació professional, em mirava sempre amb molta més antenció el que feien els porters. A Catalunya i en els equips catalans, hem tingut sempre alguns dels millors: Perramon, Pagoaga, De Miguel, Rico, Svensson, Fort, Barrufet… I no em penedia pas de no haver continuat jugant. Vaig recollir moltíssimes més pilotes de dins de la xarxa que no pas les que vaig aturar en la meva carrera com a porter d’handbol escolar. Però encara recordo la satisfacció que tenia quan aconseguia fer una aturada. Per uns instants era el protagonista del partit. Petita vanitat. No és res per posar en cap currículum. Fins i tot, potser és excessiu dedicar-hi aquest article, però crec que l’handbol -així, en neutre, sense banderes, ni himnes, ni colors- s’ho mereix.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 de febrer del 2005)