Papers d'esports

El 10 de desembre del 2004, aquest diari va publicar la carta que alguns dels principals atletes catalans havien fet i que estaven a punt d’enviar a la Federació Catalana d’Atletisme. En aquella carta es queixaven de la manca d’ajudes econòmiques i amenaçaven de no competir més representant la federació catalana. El que inicialment era una reclamació econòmica per a uns quants atletes es va transformar en una llista de 35 demandes per revitalitzar l’atletisme català que ja ha estat debatuda i pactada amb les autoritats esportives catalanes, tant de la federació d’atletisme com de la secretaria general de l’Esport.

L’impacte mediàtic de la revolta va ser gran en uns mitjans d’informació que, per regla general, no tenen l’atletisme entre els seus punts d’interès. I ho va ser no perquè els atletes demanessin més diners, sinó per l’amenaça de «no representar la nostra selecció catalana en cap competició estatal ni internacional per a la qual siguem requerits fins que es recapituli el sistema d’ajudes i beques avui vigent». Aquesta amenaça, poques setmanes després de l’intent frustrat de la Federació Catalana de Patinatge d’obtenir el reconeixement a Fresno, va ser tan efectiva com, cal imaginar, volien els seus promotors. Poca gent es va aturar a pensar en què es concretava el boicot a Catalunya. Volia dir no participar en l’estatal de cros, l’estatal de federacions ni en l’encontre amistós de l’estiu.

En aquest context, es pot comprendre la manipulació, per ignorància o per mala fe, d’alguns mitjans en aquells dies de desembre. El que ja és més difícil d’entendre és el que diu el president de la Federació Espanyola d’Atletisme, José María Odrizola, en l’entrevista que surt publicada en el número de gener de la revista Atletismo Español, una publicació de la federació espanyola. L’autor de l’entrevista és Carlos Toro, columnista del diari madrileny El Mundo. Toro va escriure, l’11 de desembre: «Han estat valents, aquests esportistes, a més de sincers i objectius, allistant-se en les files adients d’aquesta espècia de Guerra de Secessió.» Doncs en aquesta entrevista, Toro pregunta a Odriozola: «Com jutja aquesta espècie de manifest dels atletes catalans optant per representar Espanya i no Catalunya?» Pregunta absolutament incorrecta perquè planteja un fet que no s’ha produït mai. En cap moment els atletes van fer un manifest plantejant el que pregunta Toro a Odriozola. De les tres competicions amenaçades, dues -estatal de cros i estatal de federacions- són competicions de la federació espanyola. Per tant, si no hi corren, a més de boicotejar la federació catalana, tècnicament estarien boicotejant també la federació espanyola. Pel que fa a l’encontre internacional amistós, no hi ha hagut mai cap problema, si més no oficialment, de part de la federació espanyola. Els atletes, com a col•lectiu, no han dit mai sí a la selecció espanyola i no a la catalana; entre altres coses perquè per arribar a aquesta disjuntiva, les dues federacions haurien d’estar al mateix nivell. I no hi estan. La federació catalana no pot portar atletes als mundials, europeus o a les copes del món i d’Europa. I no ho pot fer perquè no està reconeguda per la federació internacional (IAAF). El 25 de novembre del 1989, l’assemblea de la federació catalana va aprovar adherir-se al Comitè Olímpic de Catalunya (COC) i demanar la seva integració a la IAAF. Ho havia de fer el gener del 1990, a Tòquio, però al final va ser l’ADOC (Associació per la Delegació Olímpica de Catalunya) la que va demanar el reconeixement del COC. No va prosperar.

José María Odriozola coneix perfectament tot això. Ja era el president de la federació espanyola en aquelles dates. També sap que la federació catalana, mentre Romà Cuyàs en sigui el president, no seguirà el camí de la de patinatge -Cuyàs ho va deixar clar en el diari As el 19 de desembre-. Doncs Odriozola respon així a la pregunta de Carlos Toro: «Me’n vaig assabentar pels diaris i em va sorprendre favorablement. Fa molt de temps que els atletes reben pocs ajuts dels màxims organismes de l’esport català. Saben, per tant, qui els ajuda, i són agraïts.» No sé quants dels atletes rebels reben Atletismo Español i si han llegit l’entrevista. Tampoc sé què hauran sentit en veure com s’ha arribat a manipular i a tergiversar la seva reivindicació econòmica inicial. Si el màxim dirigent de l’atletisme espanyol diu aquesta barbaritat, és que tot està molt embolicat.

El reglament del campionat estatal de cros diu que «no serà autoritzat per la RFEA a competir cap atleta que prèviament hagi estat seleccionat per la seva federació autonòmica i que es negui a participar amb aquesta». Si s’hagués consumat la plantada, sembla que no hi hauria cap dubte que Odriozola hauria vetllat perquè s’apliqués una de les excepcions que inclou el reglament: que puguin competir «aquells atletes que puguin ser d’interès per a l’equip nacional».

L’endemà mateix que aquest diari va revelar les reclamacions dels atletes, el president del PP, Mariano Rajoy, no es va poder estar de dir-hi la seva: «Celebro l’exemplar declaració de molts esportistes catalans que no volen ser manipulats per polítics.» Ara que el conflicte és en vies de solució podem preguntar qui va manipular qui? Algú va dir a Odriozola que no va entendre res? Que la federació catalana no té cap intenció de demanar la independència i que els atletes rebels encara menys. Quan es va fer l’entrevista esmentada, els atletes encara no havien plantejat les reivindicacions debatudes amb la federació catalana i la secretaria general de l’Esport. Volem pensar que, quan les va conèixer -pensem que les deu conèixer- Odriozola deuria veure que s’havia equivocat amb la seva interpretació del conflicte. La revista Atletismo Español es difon, bàsicament, dintre del món de l’atletisme. Estaria bé que en un proper número quedés clar què volien i què volen els atletes catalans. I segurament és feina d’aquests mateixos atletes aconseguir que surti a la llum aquesta claredat. O potser volen ser rebuts com a herois en totes les competicions que es facin a fora de Catalunya?

(Article publicat a El 9 Esportiu el 18 de febrer del 2005)