Papers d'esports

«Los catalanes mandan menos en democracia». Aquest era el titular d’un reportatge que el diari esportiu madrileny As va publicar dissabte. Es refereix als catalans que presideixen federacions esportives espanyoles ara i els que ho feien al 1975. Segons les dades que ofereixen, errònies, eren dotze al 1975 i dos al 2005. En el reportatge apareix, no podia faltar, el nom de Carod Rovira, els dos catalans que presideixen les federacions d’hoquei sobre herba i beisbol fan professió de fe espanyola i el candidat derrotat en la federació d’hípica diu que és més espanyol que ningú. Els noms de Samaranch, Pablo Porta, Pablo Llorens, Ernesto Segura de Luna i Miguel Company apareixen com a símbol del poder que els directius catalans tenien abans i ara no.
Doncs molt bé. Si els interessos de l’esport català l’han de defensar persones amb el perfil de Samaranch i companyia ja m’està bé que només en hoquei i beisbol hi hagi un català manant en l’espanyola. Ja ho sabem que hi ha animadversió cap a l’esport català pel tema de les seleccions. Si els que han volgut accedir a una presidència no han sabut explicar bé el seu programa és el seu problema. Que hi guanyaria el reconeixement internacional de l’esport català amb més presidents de federacions espanyoles? Un català tindria més sensibilitat que un andalús o un madrileny a l’hora d’intercedir davant la federació internacional respectiva? En patinatge ho eren el president de la federació espanyola i el de la internacional i la cosa va anar com va anar a Fresno. El president -Antoni Martra- que plega i la federació catalana que acaba al carrer. Samaranch va estar dues dècades al capdavant del COI, període en el qual es va fer el canvi en la Carta Olímpica que impedeix el reconeixement del COC.
Fa 30 i més anys hi havia més catalans que presidien federacions espanyoles perquè hi havia molts esports que a la resta de l’Estat espanyol ni sabien que existien. Llavors, a més, els presidents eren triats a dit i, per tant, havien de ser pròxims al poder i més aviat de color blau-falange. Com és el cas de molts noms dels que hi ha en aquest text. O és que a Catalunya no n’hi havia, de franquistes? El poder de l’esport català el donen els resultats dels seus equips i esportistes, que continuen sent molt importants en totes les seleccions espanyoles, i no que hi hagi més o menys presidents amb un DNI que digui que han nascut en una de les cuatro provincias catalanas.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’11 d’abril del 2005)