Papers d'esports

Joan Antoni Samaranch deia l’altre dia en una entrevista a La Vanguardia que no coneixia cap català que estigués en contra de Madrid 2012. Doncs jo tampoc conec personalment Samaranch. En una altra entrevista al diari de Madrid Marca afirmava que la diferència entre la candidatura de Barcelona el 1992 i la de Madrid per al 2012 és que llavors ell era el president del COI i ara no. La desfeta de Singapur certifica, doncs, la fi del poder que un dia va tenir Samaranch en el Comitè Olímpic Internacional.
Samaranch és el president honorífic del COI, però les votacions de Singapur ens indiquen clarament que ja no té influència entre els seus excompanys. Totes les especulacions que s’havien fet en la premsa espanyola sobre com anirien les votacions i les possibilitats que tenia Madrid estaven inspirades per ell. Cosa lògica fins a cert punt si tenim present que durant 21 anys en el COI, en aquest organisme es va fer tot el que ell volia. Fa unes setmanes,
un membre del COI deia, des de l’anonimat, que ell realment havia fet tot el que Samaranch li havia demanat mentre manava en el COI, però que ara ja no n’era el president i faria el que li semblava que havia de fer. I això que el 85 per cent dels actuals membres del COI hi van entrar durant el mandat del barceloní. Ara, però, els cardenals olímpics ja no són els clàssics aristòcrates i cacics panxacontents de tota la vida. Ara hi ha molts presidents de federacions, esportistes i exesportistes. Gent professional, amb criteri propi, que és més complicat corrompre a còpia de regals com s’havia fet abans. I si Jacques Rogge preferia París, doncs la hi han edinyat a la primera. El lobby anglosaxó, el gran enemic de Samaranch durant 21 anys, reprèn el poder. Continuarem divertint-nos.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 de juliol del 2005)