Papers d'esports

Dissabte va fer 25 anys que Joan Antoni Samaranch va ser escollit president del Comitè Olímpic Internacional (COI). Va ser el 16 de juliol del 1980, a Moscou, just abans de l’inici dels Jocs Olímpics de la capital soviètica. Aquell dia no només va començar una etapa que va canviar radicalment l’olimpisme, sinó que també es va iniciar una de les transformacions d’imatge més grans de la Catalunya actual. Una transformació que es va accentuar el 18 d’agost del 1986 quan la seva ciutat, Barcelona, va aconseguir els Jocs del 1992.
Aquell 16 de juliol del 1980, Samaranch era l’ambaixador espanyol a l’URSS, destinació que li havia atorgat el govern d’Adolfo Suárez un cop va quedar clar que no hi havia lloc per a Samaranch en la política de la Catalunya de la transició. Membre del Comitè Olímpic Espanyol (COE) des del 1956 i del COI des del 1966, Samaranch va tenir tres carreres, l’empresarial, l’esportiva i la política. Negocis immobiliaris i tèxtils li van permetre mantenir el nivell de vida familiar. Una passió boja per l’esport el va portar a una ràpida carrera directiva, primer en el patinatge i després en la Diputació de Barcelona, el COE, el COI i la Delegación Nacional de Deportes. La carrera política va fer de Samaranch regidor de l’Ajuntament, diputat provincial, conseller del Movimiento, procurador a les corts franquistes i president de la Diputació de Barcelona. Quasi tot el que es podia ser en el franquisme, menys dictador i ministre. Amb la transició, Samaranch havia de ser la cara del franquisme reformista a Catalunya, però l’operació (Concòrdia Catalana) no va funcionar. El dia de Sant Jordi del 1976, una manifestació reclamant l’autonomia es va acabar davant la Diputació amb la gent cridant: «Samaranch, fot el camp».
Aquella Catalunya que no el volia mesos després de la mort de Franco ja fa anys que el considera un català universal. S’ha de reconèixer que Samaranch no ha renegat mai del seu passat. Més aviat ha estat el seu entorn mediàtic el que ha fet tot el possible per esborrar-lo. Té mèrit la reconversió aconseguida, encara que una bona part sigui culpa de la manca de memòria històrica d’aquest país. Entre els que no saben i els que no volen saber, a veure què és el que deixarem als nostres fills. Samaranch ha fet coses bones per l’olimpisme -també de dolentes- i per l’esport espanyol. Per l’esport català i per Catalunya, l’única cosa que puc posar a favor seu és que Barcelona fos la seu dels Jocs del 1992.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 18 de juliol del 2005)