Papers d'esports

En el bàsquet, el futbol, l’hoquei sobre patins i la immensa majoria dels esports d’equip, quan llegim en el palmarès d’un club que la temporada tal o qual va arribar fins a les semifinals, sabem que va estar entre els quatre millors de la competició. Si la final la juguen dos equips, és lògic pensar que en les semifinals n’hi van haver quatre. En la natació, des de fa uns anys, es disputen semifinals en les proves curtes. En la final hi ha vuit nedadors i en les semifinals, setze. O sigui, la mateixa relació: en les semifinals hi ha el doble de competidors que en la final. O dit d’una altra manera, a la final hi passen la meitat dels que participen en les semifinals.
Si algú intenta aplicar aquests paràmetres en algunes de les proves que es disputen en el mundial d’atletisme d’Hèlsinki no entendrà res. Mirem només les curses que es disputen per carrers a la pista i que, per tant, admeten un màxim de vuit finalistes. Les proporcions en les curses que es disputen en carrer lliure i els concursos s’apliquen amb uns altres criteris. En els 100 i els 200 metres hi ha vuit finalistes que surten de dues semifinals de vuit atletes cadascuna. En els 400 i els 800 m i les tres curses de tanques -110 i 400 en homes i 100 en dones-, en canvi, els vuit finalistes surten de tres semifinals de vuit atletes cadascuna. O sigui, que en unes proves obtenen la condició de semifinalista 16 atletes i en unes altres, 24. Per tant, si algun cop es troben en una terrassa d’estiu algú que farda d’haver estat semifinalista en un mundial o uns Jocs Olímpics en atletisme, cal que li preguntin en quina prova, per poder valorar la seva gesta. I encara no en faran prou, perquè en no tots els campionats es fa servir el mateix sistema de competició en les mateixes proves. Depèn del nombre d’atletes inscrits, i s’aplica el criteri de fer com menys curses millor. Tant per no atapeir el programa com per evitar esforços als atletes.
Si és més fàcil arribar a una semifinal on n’hi caben 24, per la mateixa regla de tres és més difícil arribar després a la final. El que no s’hi val és el que fan alguns atletes, que quan es classifiquen per a les semifinals després d’haver disputat unes sèries en què s’han eliminat nou dels 33 participants diuen que és un gran èxit i després, quan ni tan sols oloren la final, argumenten que és molt díficil passar quan només ho poden fer els dos primers de cadascuna de les tres semifinals i els dos millors temps -o sigui 8 de 24-. Sempre amb el vent a favor. Però els números no enganyen.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 15 d’agost del 2005)