Papers d'esports

Fa no sé quants mesos que sentim que l’atletisme català està molt malament perquè els polítics destinen els diners a l’hoquei sobre patins i ara resulta que la selecció espanyola d’atletisme fa el pena en el mundial el mateix cap de setmana en què la selecció espanyola d’hoquei sobre patins guanya el campionat del món. A l’equip d’atletisme hi havia vuit atletes nascuts a Catalunya -de 53- i en el d’hoquei, ho és fins i tot el responsable del material. També és culpa que els polítics espanyols destinen més diners a l’hoquei que a l’atletisme? Ho dubto, però ves per on quines coincidències que té la vida.
Del mundial d’hoquei només un comentari. Si no fos que és un gran jugador, es podria dir que Pedro Gil és a la selecció espanyola perquè algú ha de treure la bandera. Del mundial d’atletisme, no em preocupa gens ni mica si l’equip espanyol ha tret més o menys medalles o més o menys finalistes. Hi ha atletes espanyols que em cauen bé i sento que no els hagin sortit les coses i d’altres que els tinc travessats i ja m’està bé si els passen la mà per la cara. A Hèlsinki hem descobert que no és només a Catalunya on l’atletisme està malament. A Espanya, a Itàlia, a Alemanya, a la Gran Bretanya hi passa el mateix. No és que el mal de molts em consoli però sí que serveix per destapar la falsedat d’alguns arguments que hem sentit darrerament a casa nostra. Els vailets no volen fer atletisme, però no només aquí.
I, per solucionar-ho, el vehement president de la federació espanyola, José María Odriozola, treu la vareta. Odriozola, contrari a les nacionalitzacions si no les fa ell, va suggerir que calia buscar la manera de limitar la presència d’africans en les proves de mig fons i fons. Si Europa aporta el 80% dels diners que mou l’atletisme, necessita més quota de medalles, ve a dir. Una manera de guanyar més medalles és fer els campionats d’Europa, que ara són cada quatre anys, cada dos, però el calendari està molt i molt atapeït. Amb els resultats d’Hèlsinki, l’equip espanyol hauria guanyat vuit medalles en un europeu. Fa tres anys, a Munic, en va guanyar 15. Les xifres tampoc li quadren a Odriozola. Per cert, si s’ha de limitar el nombre d’africans en les proves de fons, també s’hauria de fer amb els europeus en els llançaments o la marxa i donar així oportunitats als altres en aquestes disciplines. Perquè es tracta de justícia esportiva, que tothom pugui aspirar a guanyar a tot arreu. Oi?
(Article publicat a El 9 Esportiu el 19 d’agost del 2005)