Papers d'esports

Posats a guanyar, millor fer-ho contra els millors rivals possibles, tant en quantitat com en qualitat. Aquesta hauria de ser una de les premisses de l’esport de competició, tant el professional com el que no ho és. Una altra de les regles hauria de ser tenir sempre respecte als rivals, que no enemics, i no menysprear-los. Doncs res d’això trobo en moltes de les actituds d’esportistes, tècnics, directius i periodistes en les grans competicions esportives dels últims dies, com per exemple l’europeu de bàsquet, mundials de ciclisme, motociclisme i fórmula 1, copa Davis i la lliga de campions de futbol. Sembla com si la victòria, en comptes d’obtenir grandesa per la qualitat del rival, l’ha d’obtenir pel fet d’humiliar la persona-equip que es té al davant.
No pots estar tota la retransmissió d’un partit donant per fet que el teu equip-selecció-esportista guanyarà el matx i argumentar-ho amb la presumpta debilitat del rival. Més que res, perquè en esport dos i dos moltes vegades no són quatre -afortunadament- i de vegades surt gat quan s’espera llebre. No pots dir que el resultat d’una cursa ha estat una loteria si no has guanyat medalla i callar com un puta si has pujat al podi. No pots queixar-te del vehicle quan no guanyes i fer teus tots els mèrits quan sí que ho fas. La veritat, quan sento un pilot que es queixa que els pneumàtics no l’han deixat córrer més, m’imagino què diríem tots plegats d’un corredor de marató que es queixés perquè se li han desgastat les sabatilles.
La meva vida atlètica va transcórrer quasi sempre en les profunditats de les classificacions de les curses. Això em va ensenyar que perquè hi hagi guanyadors calen perdedors. Quan tenia 13 o 14 anys, hi havia un vailet de Barcelona que guanyava totes les curses de cros. Era força fatxenda. Tant, que un cop vaig estar bona part de la cursa pensant que estaria bé que la resta de corredors que participàvem ens retiréssim. Així ell guanyaria però al mateix temps també seria l’últim. Potser així tindria clar que els que acabàvem darrera seu també contribuíem a fer grans les seves victòries.
Una mica com aquell acudit que explicaven durant la guerra freda. En una cursa molt dura de motocròs només acaben dos pilots: primer, un dels Estats Units; segon, un de l’URSS. L’agència TASS envia una nota que diu que el representant soviètic ha aconseguit una honrosa segona posició, mentre que el representant ianqui ha acabat penúltim
(Article publicat a El 9 Esportiu el 26 de setembre del 2005)