Papers d'esports

El franquisme no va deixar de banda les grans possibilitats de control ideològic que oferia l’esport i va aplicar una brutal jerarquització a tota la pràctica esportiva, que va agrupar sota el control directe de la Falange per tal de difondre entre la joventut el seu ideari. El 1941, el decret de creació de la Delegación Nacional de Deportes de Falange Tradicionalista y de las JONS ja deixava clares les seves intencions: «La política de l’Estat falangista, orientada cap a la unitat i enfortiment de totes les activitats que condueixin a la més ferma potència de la pàtria, no pot descuidar de cap manera l’esport, en què troba un dels principals instruments per a l’entera educació de l’home espanyol.» L’esport espanyol va tenir, durant el franquisme, tres colors: el negre de la dictadura, el blau de la Falange i el Movimiento i el blanc del Real Madrid, el club que va servir al règim per promocionar-se internacionalment.

L’heroi de l’Alcázar de Toledo, cap de la casa militar de Franco i capità general de Catalunya del 1943 al 1945, el general José Moscardó, va ser qui va posar en marxa l’estructura esportiva franquista. Una estructura, que va trencar tot el que havia existit i que es va inspirar en el nazisme alemany i el feixisme italià. L’esport es va dividir en tres àmbits: el militar, el del Movimiento i el federatiu. El primer era cosa dels militars. El segon només es practicava dintre de les institucions del partit únic -Sección Femenina, Frente de Juventudes, Educación y Descanso i el Sindicato Español Universitario i rebia una gran càrrega ideològica. L’esport federatiu va rebre la mateixa depuració que en altres sectors socials. La depuració va afectar esportistes, directius i clubs. Alguns no van tornar mai a fer esport. D’altres van tornar-hi després de llargues sancions i nombrosos clubs van haver de canviar els noms o símbols que tenien abans de la Guerra Civil.

L’estructura lògica en què els practicants i els socis van triant els dirigents, de baix a dalt, es va canviar per una piràmide al capdamunt de tot hi havia el mateix Franco i que continuava amb el Secretario General del Movimiento, el Delegado Nacional de Deportes i els presidents de federacions i clubs. Tots, de dalt a baix, nomenats a dit i destituïts de la mateixa manera.

Els responsables de l’esport mai van tenir prou recursos per tirar endavant els seus projectes. La mort del general Moscardó va portar el falangista Elola Olaso a la DND i aquest va introduir Samaranch en el seu equip. Però ni la llei d’educació física de 1961, que recollia l’obligatorietat de l’educació física en tots els graus de l’ensenyament -cosa que ja havia fet la llei d’ensenyament primari de 1945, és evident que sense cap èxit- ni la campanya de Samaranch del «Contamos contigo» de 1967 van provocar el salt endavant de l’esport espanyol. La pràctiva esportiva es va incrementar considerablement -106.453 llicències el 1960 per 1.340.804 el 1974, segons dades dels historiadors Carles Santacana i Xavier Pujadas-, però mai hi van haver prou instal•lacions per fer esport. I la majoria de les que hi havia eren d’iniciativa privada, tot i que des de mitjans dels anys 60 els ajuntaments van començar a construir-ne. Els diners de les travesses que es destinaven a l’esport, que amb la llei de 1961 va pujar del 10 al 22 per cent, mai van ser suficients. La càrrega ideològica que va tenir sempre l’esport va afectar també la qualitat dels practicants, ja que els tècnics van trigar molt a substituir els ideòlegs en la direcció de l’esport. Els campions esportius del franquisme ho van ser quasi per generació espontània -Manolo Santana, Federico Martín Bahamontes, Ángel Nieto, Mariano Haro, Santiago Esteva, Guillem Timoner, Paquito Fernández Ochoa, Joaquim Blume- o fruit de dèries particulars -Samaranch i l’hoquei sobre patins, Santiago Bernabeu i el Real Madrid- amb menys o més suport del règim. L’esport, va ser, durant anys, més cosa d’espectadors que de practicants. Abans de l’era de la televisió, el futbol i la boxa omplien estadis. Quan va arribar la televisió, el règim programava partits en dates assenyalades -com l’1 de maig- perquè la gent no es mogués de casa i no alterés la pau social. El franquisme va usar l’esport com a element de control ideològic fins a l’últim moment.

Del general a l’exgovernador

Cinc persones van ocupar el càrrec de màxim responsable de l’esport espanyol des del final de la Guerra Civil fins a la mort de Franco. El 1938, en plena guerra, es va crear el Consejo Nacional de Deportes, presidit per l’heroi de l’Alcázar de Toledo, el general Juan Moscardó. El 1941 es va aprovar el decret de creació de la Delegación Nacional de Deportes de Falange Tradicionalista y de las JONS (DND), que, dependent de la Secretaría General del Movimiento, regirà l’esport espanyol fins que el 1977 es va crear l’actual Consell Superior d’Esports (CSD). Moscardó va manar durant 15 anys, fins que el 1956 el va succeir el falangista José Antonio Elola Olaso, que des del 1940 era el cap del Frente de Juventudes. Olaso va nomenar delegat a Catalunya Joan Antoni Samaranch, que el 1966 succeiria el seu protector. Samaranch va estar menys de quatre anys a la DND i va deixar per a la posteritat la campanya Contamos contigo. Un altre català, Joan Gich, va rellevar el destituït Samaranch. Gich no va arribar per ben poc al final del franquisme. El juliol del 1975 el va substituir un exgovernador civil de Barcelona, Tomás Pelayo Ros.

El 20-N, entre la selecció i la lliga

Franco va morir, esportivament parlant, entre el Romania-Espanya de la fase de classificació per a l’Eurocopa del 1976 i la desena jornada de la lliga de futbol. Aquell partit va fer aturar la lliga, com ha passat aquests dies, i va classificar Espanya per als quarts de final de l’Eurocopa, que va perdre contra Alemanya. La mort de Franco, un dijous, va fer suspendre moltes competicions —com el ral•li Catalunya—, però les lligues de futbol i de bàsquet es van salvar perquè els partits es van jugar tots diumenge a la tarda, quan ja s’havia acabat el dol. Aquell 20 de novembre del 1975, El Mundo Deportivo obria la portada amb la victòria d’Espanya en el torneig juvenil de Mònaco, amb López Ufarte de figura; amb la nacionalització del jugador de l’Espanyol Caszely, i amb la victòria d’Alemanya sobre Bulgària en l’Eurocopa.

El triomf sobre la URSS

La major satisfacció esportiva del franquisme segurament va ser la victòria de la selecció espanyola en l’Eurocopa de futbol que es va jugar a Madrid el 21 de juny del 1964. Encara avui és l’únic títol espanyol de futbol en una copa del món o Eurocopa. Un gol de Pereda, poc després de començar el partit, i un altre de Marcelino quan faltaven set minuts per al final van derrotar la selecció de la Unió Soviètica (2-1) en el partit que es va jugar en un Santiago Bernabeu ple a vessar. Aquell any, a més, el règim celebrava els «25 años de paz», que va poder commemorar amb una victòria sobre l’odiat enemic comunista. Encara que havien passat molts anys del final de la guerra, Rússia continuava sent un dels principals galvanitzadors de l’orgull franquista.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 20 de novembre del 2005)