Papers d'esports

El positiu de Roberto Heras en la Vuelta ciclista a Espanya ha tornat a situar l’EPO com el producte estel•lar del dopatge actual. El “Dictionnaire du dopage”, del metge francès Jean-Pierre de Mondenard, editat el 2004, dedica 34 de les 1.238 planes a l’EPO. La testosterona, amb 27 planes, i els corticoides, amb 26, la segueixen en el rànquing. L’eritropoetina es va començar a produir en els laboratoris el 1983 i el 1988 es va començar a comercialitzar. El 1988, en els Jocs d’hivern de Calgary, la premsa canadenca parlava de l’ús per part d’esquiadors de fons d’un nou medicament que substituïa les transfusions de sang i que no podia ser detectat en els controls. L’EPO és una hormona que augmenta la fabricació de glòbuls vermells i permet millorar el rendiment en els esports de resistència com ara el ciclisme, l’esquí de fons i les curses de fons en l’atletisme, però també en la natació, el rugbi, el futbol i l’alpinisme. Va venir a substituir les transfusions sanguínies, l’objectiu de les quals és millorar el transport d’oxigen fins a la sang. Les transfusions són complicades i cal temps per fer-les. Amb l’EPO tot es redueix a unes injeccions intravenoses. Durant anys, l’EPO no estava prohibida perquè no es podia detectar. El 1990 el COI la inclou en la llista de substàncies i mètodes prohibits. El 1997, la Unió Ciclista Internacional comença a controlar l’hematòcrit dels ciclistes –el famós 50 per cent– apel•lant a la salut dels corredors, però sense conseqüències en forma de sancions per als que el superaven.
L’any 2000, en els Jocs de Sydney, es fan controls a la recerca de l’EPO, tot i que només com a experiment. Aquell mateix any, finalment, un laboratori francès anuncia que ha trobat la manera de diferenciar l’EPO endògena de l’exògena i, per tant, ja es pot perseguir els tramposos. Actualment, l’EPO i totes les substàncies mimètiques i anàlogues estan incloses en la llista de l’Agència Mundial Antidopatge. Estan prohibides tant abans com durant la competició, però la seva detecció continua sent problemàtica o, si més no, contestada jurídicament, tal com ha tornat a quedar demostrat amb el cas de
Roberto Heras.

El «Cas Festina»
L’EPO va arribar al gran públic l’estiu del 1998 amb l’anomenat “Cas Festina” en el Tour. El 8 de juliol, un cuidador del Festina, Willy Voet, és interceptat a la frontera francobelga amb, entre altres productes, 234 dosis d’EPO. El 17 de juliol, l’organització exclou el Festina. El seu líder, Richard Virenque, va trigar dos anys a reconèixer que es dopava. El Tour va acabar, enmig de l’escàndol, amb la victòria de Marco Pantani.
Muehlegg no ho sabia
Johan “Juanito” Muehlegg va ser caçat en els Jocs de Salt Lake City perquè no estava al dia dels progressos de la lluita contra el dopatge. Muehlegg no sabia que la darbepoetina, comercialitzada amb el nom d’Aranesp, era detectable. El COI i la FIS el van anar a caçar i ho van aconseguir després que l’alemany espanyol guanyés tres medalles d’or. La darbepoetina és una hormona de síntesi derivada de l’eritropoetina.
Mourhit, Boulami i García
L’EPO no és patrimoni dels ciclistes. El belga d’origen marroquí Mohammed Mourhit, recordista europeu de 3.000, 5.000 i 10.000 m, va donar positiu el 2002. El marroquí Brahim Boulami, recordista mundial dels 3.000 m obstacles va donar positiu el dia abans de batre el seu rècord mundial, el 16 d’agost a Zuric. El madrileny Alberto García va donar positiu l’hivern del 2003. Tots van ser caçats en controls sorpresa fora de la competició.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de novembre del 2005)