Papers d'esports

«He acceptat l’oferta de Qatar i a partir de l’any que ve ells seran els meus patrocinadors.» El nedador croat Duje Draganja, subcampió olímpic dels 50 m lliure, explicava així dijous, via e-mail des dels Estats Units, on viu, s’entrena i estudia, que a partir d’ara nedarà per Qatar i no per Croàcia. Draganja no és el primer esportista d’elit que és comprat per un altre país, però sí que és el primer que utilitza l’expressió patrocinador per referir-se al canvi de bandera. També és el primer cop que un esportista del primer món passa a un país del tercer.
Divendres, el reelegit president de l’Associació de Comitès Olímpics Europeus, Mario Pescante, va plantejar obertament, per primer cop, la necessitat de regular els canvis de nacionalitat. L’elegibilitat és cosa de les federacions internacionals i no hi ha unificació de criteris. Pescante veu ideal la norma de la FIFA segons la qual un jugador que ha estat internacional per un país no ho pot ser per cap altre. Si aquesta norma s’apliqués a l’atletisme o a la natació, no hi hauria hagut cas Saif Saaeed Shaheen ni cas Rashid Ramzi ni ara es plantejaria el cas Draganja.
Els fitxatges d’esportistes han existit sempre. El club que té més calés fitxa els millors jugadors i, per ser el que té més calés, cal tenir el suport d’alguna empresa potent: d’un patrocinador. Patrocinador? És del que parlava Draganja. Qatar és el seu patrocinador. La diferència resideix en el fet que el que ara es planteja no és un canvi de club, sinó de país. Les firmes comercials amortitzen la inversió venent més. I els països? Guanyant
presència internacional, sortint en els mitjans, fardant davant el món que són els millors. O sigui, tot el que aporta un esportista dalt d’un podi amb una medalla penjada al coll. I al podi sona l’himne i es posa la bandera del país del qual té passaport el guanyador. Algú sap com sonen, si existeixen, els himnes de Nike, Adidas, Siemens, Vodafone o tantes altres multinacionals que inverteixen en esportistes i clubs? Tal com estan estructurades les competicions internacionals, un esportista no és res si no pertany a una federació, a un comitè olímpic i, en definitiva, a un estat reconegut -de tot això en sabem molt, els catalans-. No hi ha lloc en l’esport per als apàtrides. Si el millor esportista del món s’emprenyés amb tots els països, quedaria fora del sistema si no tingués cap passaport. I els únics patrocinadors que atorguen passaports són els estats.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 de desembre del 2005)