Papers d'esports

En el món de l’esport és tan difícil trobar un entrenador que reconegui que els àrbitres li han regalat un partit com un esportista que reconegui que s’ha dopat quan l’anàlisi dóna positiu. Sempre hi ha excepcions. Com el llançador de martell francès David Chaussinand, que l’estiu del 2002 va donar positiu per anabolitzants i, sense ni tan sols esperar el resultat de la contranàlisi, va explicar què havia pres i quan ho havia fet. Chaussinand va començar a llançar martell als 15 anys. Va ser campió mundial cadet, segon del rànquing mundial júnior i tercer del promesa. Amb 19 anys, una mononucleosi va aturar la seva progressió. Llavors va ser quan va començar a escoltar els que li deien que com era que no prenia res. Va començar amb proteïnes i creatina. El 1998, amb 25 anys, llança a 77 metres i és el tercer del rànquing francès. S’entrena tant pensant en Sydney que un control de salut que li fa la federació revela que està al límit de l’esgotament. Aixeca una mica el peu i és onzè en els Jocs. No li serveix de res. Perd part del patrocini i pensa que només se’n sortirà si guanya una medalla. Ja té dos fills, un de dos anys i una nena nascuda just després de Sydney. Són quatre a viure amb 900 euros al mes. Comença a llegir tot sobre el cas Festina i revistes de culturisme, buscant la solució. Primer és l’efedrina, un estimulant. «Està bé la lluita antidopatge, però crec que si en parles molt, acaba fent l’efecte invers. Tens la impressió que molta gent es dopa i acaba pensant que és una banalitat», explicava David Chaussinand el 2003. En el mundial del 2001 és 13è amb 76 metres, però aquell mateix any fa el seu rècord amb 80,90 metres. Guanya els Jocs del Mediterrani, en què passa el control antidopatge, però no pateix; a les revistes diuen que prenent només una pastilla no hi ha perill.
L’any 2002, aprofitant les competicions a Alemanya i Hongria, compra Primobolan, esteroides anabolitzants. A Itàlia adquireix clenbuterol. Tot d’amagat de la seva dona, exllançadora de disc, que un dia li va dir que si es dopava l’abandonaria. L’abril del 2002, rep una carta on li comuniquen que ha donat positiu per efedrina en els Jocs del Mediterrani. Ell s’està entrenant a Hongria i és la seva dona qui li dóna la notícia per
telèfon. Respon que és per culpa d’un xarop que va prendre per curar una sinusitis. Quan David torna a Clarmont d’Alvèrnia ho explica tot a Mylène, que s’està dos mesos sense dirigir-li la paraula. És castigat amb tres mesos a partit de la data del control. Durant el maig del 2002 participa en quatre reunions del Grand Prix, fa la millor marca mundial de l’any amb 80,88 i no és mai controlat. El 23 de maig del 2002, al vespre, van a casa seva a fer-li un control fora de competició. És un dels controls periòdics de la federació internacional (IAAF) als millors del món. És el final. Quinze dies després, rep una altra carta. Li han trobat metenolona, una hormona que hi ha en el Primobolan. És sancionat amb dos anys. No li importa. Ho explica tot al seu entrenador, als seus pares i a tot el món a través dels diaris. «Avui estic segur que aquest control positiu és el millor que em podia haver passat. Si no, jo hauria continuat participant en el mundial del 2003 i els Jocs d’Atenes. No sé on m’hauria portat tot això», va explicar David l’estiu del 2002. Molta gent li va dir que havia fet bé confessant i no intentar mentir com tants esportistes controlats positius. «Quan els meus fills siguin grans els ho explicaré tot. No vull fer trampes mai més. Vull que puguin estar orgullosos del seu pare.»
(Article publicat a El 9 Esportiu el 18 de gener del 2006)