Papers d'esports

L’alcohol també figura en la llista de substancies prohibides en l’esport de l’Agència Mundial Antidopatge. Apareix en la classe de substancies prohibides en certs esports i només en controls fets en competicions. La detecció es fa a través d’anàlisis respiratòries i sanguínies, i el nivell permès és diferent segons de quina federació es tracti. Els esports en els quals es pot produir un positiu per alcohol són l’aeronàutica, l’automobilisme, el billar, el futbol, la gimnàstica, el karate, la lluita, el motociclisme, el patinatge sobre rodes, el pentatló modern, la petanca, l’esquí, el tir amb arc i el triatló. En automobilisme, billar, futbol, lluita, motociclisme i esquí, la simple presencia d’alcohol en l’organisme de l’esportista ja és motiu de sanció, mentre que en els altres esports esmentats, el límit va dels 0,02 grams per litre de sang del patinatge sobre rodes als 0,50 de la petanca. El 1967, la llista de la Unió Ciclista Internacional prohibia l’alcohol «en dosis exagerades», però el 1968 desapareixia de la llista. Aquell any, l’alcohol va ser el protagonista del primer positiu en la història dels Jocs Olímpics. De fet, l’alcohol no estava prohibit pel COI, però sí pel reglament de la Federació Internacional de Pentatló Modern, que va exigir un control a tots els pentatletes participants a Mèxic. I el suec Hans-Gunnar Liljenvall va donar 0,81 grams per litre de sang en la prova de tir. Va ser desqualificat i Suècia va perdre el bronze per equips. L’esportista va al·legar que s’havia begut unes cerveses perquè estava nerviós. El president de la Federació Internacional de pentatló Modern, que va exigir el control, era un suec: Sven Thofelt. El 1981 l’alcohol figura en la llista del COI en l’apartat de substancies sotmeses a certes restriccions. Una qualificació que, amb petits matisos, és la que s’ha mantingut fins a la llista actual. L’alcohol ha tingut una llegenda que li atorga efectes miraculosos: «Dóna forces», «combat el fred», «apaga la set». La farmacologia ens explica, però, que té molts més perills: no elimina la fatiga, sinó la sensació de fatiga; deshidrata per acceleració de la transpiració, afebleix les facultats de coordinació, accelera els riscos de lesió, alenteix les recuperacions, disminueix el flux sanguinimuscular…

EL CONYAC DEL MADRID

El francès Raymond Kopa, que va jugar en el Madrid dels anys 50, explicava el 1982 que algun jugador de l’equip blanc, en el descans, bevia una mica de conyac. En el Celtic de Glasgow, que va guanyar la copa d’Europa del 1967, sempre hi havia una gerra ben plena de whisky al vestidor.

CERVESA PER ESPRINTAR

L’alemany Rudy Altig, un dels millors esprintadors dels anys 60, es bevia una cervesa ben freda abans d’afrontar l’esprint en les jornades de molta calor. En aquell moment tots els efectes eren estimulants. Els nefastos (fatiga, deshidratació) li arribaven, si ho havia calculat bé, un cop travessava la línia d’arribada.

DE LA PISTA A LA BARRA

En la final de Wimbledon del 1919, la francesa Suzanne Lenglen perdia per 1-4 el segon set i va demanar un conyac al seu entrenador. Va empatar, però va acabar perdent per 4-6. En el tercer va torna a beure enmig de la pista. Jugava com una autòmata, però ho tornava tot. Al final va guanyar el partit per 10-8, 4-6 i 9-7.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 de març del 2006)