Papers d'esports

La pancarta amb el lema «Catalonia is not Spain» que les Joventuts Nacionalistes de Catalunya van desplegar a les graderies del Camp Nou durant el matx entre el Barça i el Chelsea no ha agradat a les Espanyes. Només faltaria. No ha agradat i, com que ara mateix no tenen res de caire esportiu per fer sang a can Barça, s’hi han agafat de ple. I ho han fet, entre altres coses, preguntant a les penyes blaugrana de fora de Catalunya què els va semblar la pancarta. Ja es poden imaginar la majoria de les respostes.
No sabria dir des de quan i per què sóc del Barça. La primera lliga culer de la meva vida va arribar quan tenia 13 anys, la segona, 24, i la tercera, 30. Som molts els de la meva generació, que ja anem cap als 50, que no vam tenir cap motiu esportiu per fer-nos del Barça, un club perdedor durant els anys seixanta i setanta que vivia dels records de l’etapa de Kubala i de les Cinc Copes. Per què, doncs, érem i som del Barça? Per moltes més coses que els que no en són no poden entendre. Et pot agradar Ronaldinho com abans Stòitxkov o Cruyff, però no ets del Barça per un jugador. Dir-ho o voler fer creure que la gent és d’un club com el Barça per un jugador o per un grapat és mentida. Ho poden ser circumstancialment. El Cruyff jugador primer, el dream team després i, ara, la colla de Rijkaard han fet que molta gent s’hagi fet del Barça. Però molts l’oblidaran si tornen les vaques magres. Segur.
Si els penyistes blaugrana de fora de Catalunya que resideixen a l’Estat espanyol encara no han entès que el Barça no és només el resultat del diumenge i els jugadors que fan els gols, i que la recuperació identitària que ha impulsat Joan Laporta forma part indestriable del que és el club, potser que revisin la seva filiació. El problema és que, d’Espanya estant, miren el Barça com si fos el Madrid i ho redueixen tot als èxits esportius. I no és això. Si més no, per a la gent que som de Catalunya. El Barça torna a ser el que hauria d’haver estat sempre. No només esportivament parlant, sinó també des del punt de vista identitari. Hi ha gent, també a Catalunya, que no veuen amb bons ulls aquest simbolisme i, per tant, esmolen les dents contra la identificació entre el Barça i Catalunya. Són els mateixos que no tenen cap problema a l’hora de proclamar el Real Madrid com el gran i millor ambaixador esportiu d’Espanya. El pensament únic que, segons ells, s’aplica de manera vergonyosa a Catalunya no té cap problema quan els subjectes són el Madrid i Espanya.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 13 de març del 2006)