Papers d'esports

Michelle Smith tenia 22 anys quan va arribar a Barcelona formant part de la delegació d’Irlanda per competir en els 200 i els 400 metres estil de les proves de natació. Va ser 30a en la distància curta i 26a en la llarga. Quatre anys més tard, en els Jocs d’Atlanta, ja amb 26 anys, va guanyar tres medalles d’or (400 m lliure, 200 i 400 m estils) i una de bronze (200 m papallona). Smith havia millorat 10 segons la seva marca de quatre anys abans en els 200 m estils i 20 segons la dels 400 m estils. La seva eclosió va aixecar tot tipus de suspicàcies i de seguida se la va relacionar amb el dopatge. La campiona olímpica i recordista mundial dels 400 m, Janet Evans, la va acusar directament d’utilitzar substàncies prohibides. Tots els controls que va passar a Atlanta van ser negatius. Què havia canviat del 1992 al 1996? Michelle Smith es va casar amb l’exllançador de pes i de disc holandès Erik de Bruin, que va passar a entrenar-la. A Atlanta, Smith repetia a qui ho volgués sentir, que ara s’entrenava com una professional, que les úniques coses que feia era «menjar, nedar i dormir» i que abans estudiava. Que De Bruin hagués estat sancionat amb quatre anys per dopatge per la Federació Internacional d’Atletisme tampoc la va ajudar. El gener del 1998, va començar la fi de Michelle Smith. El 10 de gener, la Federació Internacional de Natació (FINA) li va fer un control fora de competició a casa seva, a Dublín. L’anàlisi de les mostres va revelar una gran concentració d’alcohol, prou alta perquè la persona que la tingués dintre del seu organisme estigués en coma etílic. Les mostres es van analitzar al laboratori acreditat de Barcelona, que va determinar que l’orina havia estat manipulada i que només ho podia haver fet la donant de la mostra: Michelle Smith. La FINA va sancionar la nedadora amb quatre anys de suspensió a partir del 6 d’agost del 1998. El laboratori barceloní va determinar que en la orina de Smith hi havia restes d’androstenedione, un anabolitzant que ja havia aparegut en l’organisme de la irlandesa en els controls que li havien fet el novembre del 1997 i el març del 1998, tot i que en quantitats molt petites que la van deslliurar de la sanció. Michelle Smith va recorrer contra la sanció al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport, que el 1999 va rebutjar elrecurs de manera definitiva.

Rècords esborrats
La Federació Irlandesa de Natació va decidir, l’estiu del 1999, que a partir de l’1 de gener del 2000, la seva taula de rècords començava de zero. El positiu de Michelle Smith va ser el detonant de la decisió. La triple campeona d’Atlanta va batre 26 rècords d’Irlanda des del 1994 fins al 1996. Només un, el dels 50 metres en piscina curta, una distància que va nedar molt poc, l’hi va treure una compatriota

Resposta a Janet Evans
Quan Janet Evans va acusar Michelle Smith de dopatge, després de les tres medalles d’or que aquesta va guanyar en els Jocs d’Atlanta, la irlandesa no es va estar de res a l’hora de respondre: «Tinc el record d’haver-la vist guanyar moltes medalles d’or a Seül, quan ningú la coneixia. Ella nedava els 400 metres lliure en 4:03. Jo només faig 4:07. Si jo prengués de veritat anabolitzants, hauria de batre el rècord, oi?»

Un milió de lliures
El procés legal contra la sanció de la FINA va ser molt costós, però Michelle Smith va disposar d’un milió de lliures esterlines que havien recollit un grup d’industrials i homes de negocis irlandesos. Fins al 1996, Irlanda havia guanyat cinc medalles en la història dels Jocs, i cap l’havia aconseguit una dona. Smith, tota sola, en va guanyar quatre de cop i es va convertir en una celebritatal seu país.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 20 d’abril del 2006)