Remenant la sang per millorar el rendiment
31 maig 2006 per Jordi Camps
La transfusió sanguínia com a mitjà per millorar el rendiment esportiu és un procediment posat a punt a nivell industrial pel suec Bjorn Ekblom a començament dels anys setanta. La transfusió de sang tant es pot fer entre persones del mateix grup sanguini com amb la sang de la mateixa persona, que es torna a injectar després d’haver-la millorat. En aquest cas parlaríem d’autotransfusió. Aquest mètode de dopatge va quedar quasi eliminat a començament dels anys noranta, quan es va popularitzar l’eritropoietina (EPO), però va tornar quan, en els Jocs de Salt Lake City (2002), es va revelar que el mètode de detecció de l’EPO (com molt bé sap Johann Muhlegg) estava a punt. La transfusió sanguínia com a mètode per millorar el rendiment esportiu és prohibit per primer cop el 1986, quan apareix en la llista de la Unió Ciclista Internacional (UCI) primer i en la del Comitè Olímpic Internacional (COI), després. Actualment, les transfusions de sang figuren entre els mètodes prohibits per la llista de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA). El dopatge sanguini és definitit com «l’ús de productes sanguinis o de glòbuls vermells de qualsevol origen, amb qualsevol altre objectiu que no sigui tractar un problema mèdic comprovat». La transfusió sanguínia està prohibida tant durant com fora de les competicions. Les modalitats esportives amb més casos de dopatge de sang comprovat, tot i que no es va prohibir fins al 1986, són les de tipus aeròbic, com les curses de fons en l’atletisme, el ciclisme en ruta i l’esquí de fons. El futbol, la natació i l’hípica també han aparegut implicats en diversos rumors de dopatge durant els darrers quaranta anys. Esportistes de primer nivell com ara els atletes Lasse Viren, Mikko Ala Leppilampi, Aleksandr Antipov, Karlo Maaninka, Alberto Cova i Martti Vainio, i els ciclistes Jacques Anquetil, Joop Zoeetemelk, Bernard Thevenet i Francesco Moser figuren en la llista dels que han tingut transvasament de sang. Alguns ho han negat sempre. D’altres ho han acabat reconeixent amb el pas dels anys. Fins i tot la misteriosa mort del ciclista Fausto Coppi, als 40 anys, oficialment per la malària contreta a Burkina Faso, s’ha relacionat amb una infecció que va tenir en una reoxigenació de la seva sang.
Parla Beckenbauer
Franz Beckenbauer va explicar, l’any 1977, al diari L’Equipe, el seu mètode particular per mantenir-se a un alt nivell: la injecció de la seva pròpia sang. Diverses vegades al mes un amic li treia sang d’un braç i li reinjectava en una natja. Un company en el Bayern tricampió d’Europa als anys setanta, Hans-Josepf Kapellman, va explicar l’any 1987 que es reinjectava la seva sang. Kapellman, que era metge, també va explicar que prenia anabolitzants per recuperar-se de les lesions.
Doble dopatge
El finlandès Martti Vainio va guanyar la plata en els 10.000 m dels Jocs de Los Angeles, que va perdre per un positiu amb un anabolitzant (Primobolan). Aquest producte va arribar a la seva sang amb una autotransfusió de glòbuls vermells contaminats. En els anys vuitanta i noranta, estava molt calculat quan calia prendre els anabolitzants per no deixar rastre en els controls d’orina. Vainio, però, no sabia que la seva sang manipulada –que no era motiu de sanció en aquella època– el trairia.
Anquetil i Thevenet
1970, en un llibre titulat “Doping, els superhomes del ciclisme”, explicaven que Jacques Anquetil –el primer corredor que va guanyar cinc Tours de França– anava cada any a una discreta clínica de luxe on li canviaven la seva sang pol•luïda per sang fresca. Bernard Thevenet, guanyador del Tour els anys 1975 i 1977 i retirat en els dels anys 1974, 1976 i 1978, anava bé en una temporada o altra depenent de si la neteja de sang funcionava o no.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 de maig del 2006)