Papers d'esports

La meva selecció no juga aquests dies la copa del món de futbol a Alemanya. Com que la meva selecció no hi és, a l’hora de decidir amb quina vaig, ho puc fer utilitzant el cervell i no amb el cor. Un aficionat de Burgos, un de Nantes, un de Munic, un de Liverpool, un de Buenos Aires, un de Quito, un de Sydney … tria amb el cor. Va amb la selecció del seu país i ja està. Jo també vaig amb la selecció del meu país, Catalunya, una tria feta també amb el cor, però és que a la selecció del meu país ni tan sols la deixen lluitar per la classificació.
La selecció espanyola, que hauria de ser la meva segona selecció, per veïnatge físic i afinitats culturals i socials, no serà mai la meva segona selecció mentre continuï representant tot el que representa. El dia del 4-0 a Ucraïna -un gran espectacle futbolístic, que una cosa no ha d’anar renyida amb l’altra- no va faltar qui va posar l’Estatut i Catalunya en el lloc d’Ucraïna. Als típics aires de superioritat espanyols, «la nación más antigua de Europa» va dir un càrrec del PP, s’hi va afegir aquest cop una pressumpta unitat de tots els espanyols davant el gran paper dels jugadors de Luis Aragonés. A Madrid destacaven que fins i tot a Barcelona s’havia celebrat el triomf -mira que s’ha de ser curt per pensar el contrari- i l’editorial d’El Mundo es va titular «…Y ahora resulta que sí somos españoles». Als polítics catalans els pregunten amb quina selecció van. Si no diuen Espanya, es mofen de la seva tria, si diuen que amb Espanya, també reben perquè «en esto sí son españoles».
Doncs jo no vull formar part dels «40 millones que disfrutaron con la selección». No ho vaig fer ni ho faré encara que guanyin el mundial. Puc anar amb el Brasil, amb Portugal, amb Holanda, amb l’Argentina o amb Mèxic, perquè tenen jugadors del meu equip, però no aniré amb Espanya encara que hi hagi jugadors del Barça i catalans. No puc anar amb la selecció que representa un Estat que ha retallat com ha retallat l’Estatut. No puc anar amb la selecció a què donen suport Acebes, Zaplana, Bono i Rodríguez Ibarra. No puc anar amb la selecció a la qual si dius que no hi vols anar -Miquel Masoliver, sense anar gaire lluny- t’amenacen amb una sanció -sempre i quan no et diguis Pau Gasol, és clar-. No puc anar amb els del «A por ellos» i l’«Opá». De cap de les maneres. Encara que el meu cor m’ho digués, el meu cervell li ho impediria. Potser és que penso massa.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 19 de juny del 2006)