Papers d'esports

Pau Gasol està pressionant de valent el FC Barcelona per aconseguir que el seu amic Joan Carles Navarro pugui anar a jugar a l’NBA. Navarro té una clàusula de rescissió del seu contracte amb el Barça de deu milions d’euros, una xifra que és impossible que pagui cap equip de la lliga americana perquè la seva normativa els impedeix pagar per cap jugador més de 400.00 euros. És a dir, que si Navarro vol anar a l’NBA, ha de pagar ell mateix la clàusula de rescissió, el mateix pas que han hagut de fer els altres jugadors espanyols de la lliga ACB que han anat a l’NBA. I és clar, deu milions d’euros són molts diners.
Per això l’entorn de Navarro, que diuen que està decidit a provar l’aventura americana, vol que el Barça rebaixi la clàusula, com ja va fer quan va marxar Pau Gasol. El jugador franquícia dels Memphis diu que el Barça hauria d’estar satisfet de tenir jugadors del seu planter en la millor lliga del món i que ha de tenir present que Navarro ho ha donat tot pel Barça.
Molt bé.
En l’esport professional, de satisfaccions no es viu. Si Navarro marxa, el Barça haurà de fitxar un substitut, que no en voldrà saber res de satisfaccions. Voldrà euros o dòlars. Navarro ho ha donat tot pel Barça, és veritat, però el club també l’ha pagat molt bé, amb importants revisions de contracte quan, com la temporada passada, va aparèixer aquell nou ric, l’Akasvayu, que semblava que arramblaria amb tot.
Si hem de ser professionals, siguem-ho sempre. Tant els clubs com els jugadors. Cadascú defensa la vigència del contracte quan li va bé. Sinó, sembla que sigui paper mullat. Si el contracte que tens, amb totes les clàusules, val perquè cobris una milionada cada temporada, també ha de valer perquè el club recuperi part de la inversió feta.
Pau Gasol, que vol el millor per al seu amic, és un veritable poder fàctic en el bàsquet català i espanyol. Tot el que diu va a missa. La majoria de periodistes li fan la pilota com si tinguessin por de caure en desgràcia i no ser ben rebuts quan toca anar d’excursió a Memphis. I Gasol, com tots, també s’equivoca. I de vegades, també juga malament i d’altres, no és decisiu. I això no és cap menyspreu. Pau Gasol és humà, com Fernando Alonso i Rafa Nadal. Poden ser déus esportius, però si fins i tot Déu s’equivoca –només cal veure com va el món–, ells encara més.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 9 de juliol del 2006)