Papers d'esports

L’any 1988, en els Jocs Olímpics de Seül, l’equip de Jamaica va guanyar la medalla de plata en els relleus de 4×400 m rere els Estats Units. Un d’aquells jamaicans que va pujar al podi va ser Trevor Graham, un dels nou germans d’una família que vivia a Kingston i que va veure que la mare marxava a treballar als Estats Units quan Trevor tenia sis anys. La carrera d’atleta de Trevor Graham es va acabar a Seül. En va voler començar una de nova com a entrenador, però les coses no li van sortir bé tan ràpidament com volia. El 1996, però, arriba el cop de sort. El jamaicà, que treballava de vigilant de nit en una empresa farmacèutica, coneix CJ Hunter, un discret llançador de pes que li presenta la seva companya: Marion Jones.
Marion Jones tenia 21 anys i volia tornar a l’atletisme de primer nivell després d’uns anys dedicada al bàsquet i Trevor Graham va ser l’encarregat de guiar-la. Campiona del món el 1997, el 1999 i el 2001 i olímpica el 2000, l’atleta de Los Angeles es va convertir en l’estrella més gran de l’atletisme mundial. L’entrenador jamaicà havia aprofitat els èxits de Jones per anar construint un grup d’importants atletes al seu voltant. Com el mateix Tim Montgomery, que el setembre del 2002 va batre de manera inesperada el rècord mundial dels 100 metres a París (9.78). A finals del 2002, però, Marion Jones –separada de Hunter i ajuntada amb Tim Montgomery– trenca amb Graham.
La primera relació de Trevor Graham amb el dopatge data del 1998. El velocista Dennis Mitchell, campió olímpic de 4×100 m a Barcelona, dóna positiu per testosterona i és suspès dos anys. El juny del 1999 és el torn de Jerome Young, positiu de nandrolona. El 2004, Young, que ja no s’entrenava amb Graham, tindrà un segon positiu, aquest cop d’EPO, que li comportarà una sanció a perpetuïtat. L’any 2000, Brian Frasure dóna positiu per nandrolona en els Jocs Paralímpics. El 2001, Tod Long –nandrolona– i Patrick Jarret –estanozolol– s’afegeixen a la llista de positius de Graham. Els bessons Calvin i Alvin Harrison i Michelle Collins completaran, anys més tard, la llista de dopats que han passat per les mans de Graham.
Les seves grans estrelles, Jones i Montgomery, es van quedar al marge dels escàndols de dopatge mentre van estar a les seves ordres. Quan el van deixar, ell mateix va iniciar l’escàndol dels laboratoris Balco, que va comportar una sanció de dos anys a Tim Montgomery i les sospites, que encara duren, sobre Marion Jones. Trevor Graham va ser qui va enviar a l’agència antidopatge dels Estats Units la xeringa amb THG –un nou anabolitzant– que va acabar amb una colla d’atletes sancionats –entre ells, dos a qui havia entrenat– sense haver donat mai positiu.
Justin Gatlin comença a treballar amb Graham el setembre del 2002, aconsellat per Tim Montgomery. Gatlin, que tenia 20 anys, tornava d’una sanció per dopatge quan era júnior. Els 10.05 en els 100 m del 2002 es converteixen en 9.97 el 2003, 9.85 el 2004 i 9.77 el 2006. El 2003 és campió del món i el 2004, olímpic. Ara podria no tornar a córrer mai més.

De l’HSI a l’Sprint Capitol USA

Per trobar un grup d’atletes d’elit amb tants problemes amb el dopatge hauríem d’anar a l’HSI de John Smith. Smith, olímpic a Munic 72 en els 400 m, va dirigir un grup d’atletes que entre el 1997 i el 2001 van guanyar nou títols mundials i quatre d’olímpics en les proves de velocitat. Maurice Greene en va ser l’estrella, però també hi eren Ato Boldon i Inge Miller, tots dos amb sancions per dopatge, efedrina el primer i cafeïna la segona. També hi era John Drummond –recordat per l’escàndol en els 100 m del mundial de París del 2003 en no voler abandonar la pista després d’haver estat desqualificat– i que l’octubre del 2000 va ser detingut amb tres quilos de marihuana a l’aeroport de Los Angeles. En aquell grup no hi havia cap metge que controlés els atletes. El mànager, Emanuel Hudson, deia que cada atleta era responsable del que es prenia. Del grup actual, Torri Edwards i Larry Wade també han estat castigats per dopatge.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’agost del 2006)