Papers d'esports

Tal com està el pati esportiu amb tot això del dopatge és fins i tot normal que els aficionats i els que ens dediquem professionalment a la informació esportiva ens mirem amb certa prudència qualsevol fet que se surti del que es pot considerar normal. O fins i tot les coses normals, ja que un positiu pot sortir de qualsevol lloc.
En el campionat d’Europa de natació va destacar, per sobre de tothom, la francesa Laure Manaudou. Aconseguir quatre medalles d’or i tres de bronze, amb un rècord del món i un d’Europa, no és una actuació que facin cada dia molts esportistes. Per tant, és normal que aixequi sospites. I Manaudou en va aixecar. I quina millor resposta a les sospites que mostrar, obertament, els controls mèdics i de dopatge a què s’ha sotmès un esportista? Doncs això és el que va poder fer el diari L’Equipe amb Manaudou en la seva edició de dilluns passat, el mateix dia en què recollia el seu últim títol, el dels 400 m lliures amb rècord mundial inclòs.
Laure Manaudou va passar cinc controls el 2003, vuit el 2004 i dos el 2005. D’aquests controls, set van ser de sorpresa i fora de competició. Aquest any va passar un control de sorpresa a finals de juliol i dos a la recerca d’EPO amb motiu dels rècords que ha fet a Budapest. A més, L’Equipe afirmava que Manaudou no és asmàtica –i no té una autorització per utilitzar Ventolín, que recordem que també té efectes anabolitzants– i explicava que té una patologia hereditària que fa que tingui un factor de coagulació de la sang superior al normal. És a dir, que té la sang més espesa que la majoria de la gent.
Hi haurà qui pensarà que tots aquests detalls formen part de la intimitat de l’esportista i que no s’han de revelar. Jo ja no poso la mà al foc per cap esportista, però després d’haver llegit els controls que ha passat Manaudou penso que és molt difícil que vagi dopada.
Potser és l’hora de començar a incloure aquestes dades en les fitxes dels esportistes. No per fer llistats de bons i de dolents, sinó per tenir com més dades millor per valorar el que fan. En principi, cal pensar que les federacions tenen controlats els esportistes a qui paguen generoses beques, i que disposen de totes aquestes dades. No estaria de més que el gran públic –a través dels mitjans d’informació– també les pogués conèixer. En el ben entès que res d’això evitarà casos com el de Landis o Gatlin.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’11 d’agost del 2006)