Papers d'esports

Els esportistes podran continuar utilitzant les cambres hipobàriques com a mètode complementari d’entrenament. L’Agència Mundial Antidopatge (AMA) va rebutjar dissabte incloure aquestes cambres entre els mètodes prohibits, tal com s’havia demanat des d’alguns sectors. L’AMA considera que s’ha de prohibir l’ús de productes o mètodes que responguin positivament a dos dels tres criteris següents: millorar el rendiment esportiu, provocar riscos per a la salut i anar contra l’esperit esportiu. Que no hagin estat inclosos en la llista no vol dir que es vegin de bon ull, ha explicat el president de l’AMA, Dick Pound, que reclama un major control mèdic sobre el seu ús. L’AMA ha suggerit que la comissió mèdica del COI faci un estudi sobre l’impacte d’aquest mètodes en la salut dels esportistes. L’agència té clar, però que és imposible controlar si els esportistes utilitzen o no les cambres. No volen que n’hi hagin a les viles olímpiques i similars, però tenen clar que les seves capacitats de control són limitades. A més, com deia el president de la Federació Internacional d’Esquí, Gianfranco Casper, sempre hi ha qui pot agafar un helicòpter i anar a dormir a 4.000 metres d’alçada.
Les cambres hipobàriques usades pels esportistes són una mena de tendes de campanya que es tanquen hermèticament i dintre de les quals se simula l’aire que hi ha a dos o tres mil metres d’alçada. També hi ha mètodes més sofisticats i la possibilitat d’aillar tota una habitació o fins i tot un estadi o un pavelló. Tot és qüestió de tenir els diners. Una cambra estil tenda de campanya pot costar entre 6.000 i 7.000 euros. El ciclista Paco Mancebo el mes de maig passat i el corredor de fons Juan Carlos de la Ossa el febrer del 2005, van sortir fotografiats en el diari As amb les cambres que tenien, una a casa seva i l’altra a la seva habitació de la Residència Blume de Madrid. Usar aquestes cambres és com fer entrenaments en alçada, però a nivell del mar. Normalment, a més, els esportistes dormen dintre de la cambra i aprofiten encara més el temps, ja que les 8 o 10 hores de son es transformen en 8 o 10 hores d’entrenament. Aquest sistema fa augmentar els glòbuls vermells, afavoreix l’oxigenació de la sang i millora la resistència i la recuperació. O sigui, tot el que es pot fer naturalment en els centresd’entrenament que hi ha en llocs a gran alçada.

Un centre a 4.000 metres d’alçada a la RD Alemanya
La simulació de les condicions d’entrenament en alçada la van començar a fer a la URSS quan preparaven els esportistes per als Jocs de Mèxic, que s’havien de fer a 2.240 metres d’alçada.Mentre uns van anar a crear centres en alçada –el de Font-romeu es va crear el 1965–, altres van reproduir a nivell del mar les condicions en què es trobarien a Mèxic. La RD Alemanya va ser el país que va anar més enllà. El 1966 va construir la primera cambra per a l’entrenament esportiu d’alta competició. Els esportistes que s’hi entrenaven havien de signar un document en què es comprometien a no revelar l’existència del centre d’entrenament.El 1979, dintre de la preparació dels Jocs de Moscou, la RDA va construir a prop de Kienbaum unes grans instal•lacions superposades: una a nivell del mar –el cim més alt de la RDA tenia 1.124 metres– i una altra amb les condicions atmosfèriques de 4.000 metres d’alçada.Tot dintre d’un búnquer, fora de la vista dels satèl•lits occidentals. A Kienbaum hi havia una cambra de les dimensions d’un camp de futbol amb un circuit per a atletisme i una bassa per a rem i piragüisme. El director de l’institut de medicina esportiva de Kreischa,Rolf Donath, va afirmar que quan els altres països experimentaven a 2.300 metres d’alçada, ells ja estaven en els 4.000 m. Als Estats Units hi ha un gran centre de preparació en alçada a Colorado Springs.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 20 de setembre del 2006)