Papers d'esports

L’estricnina és coneguda com a verí, però també té usos terapèutics per estimular la respiració i la funció cardíaca i augmentar la pressió arterial. I si hi ha usos terapèutics, també hi poden haver usos dopants per augmentar artificialment el rendiment dels esportistes. A partir d’una dosi de 10 mil•ligrams, l’estricnina provoca contractures, convulsions, riure sardònic i mort per aturada respiratòria. Amb dosis inferiors, el que es busca amb l’ús de l’estricnina en l’esport és facilitar l’activitat muscular, augmentar la rapidesa de reflexos i el to muscular, estimular la respiració, la circulació de la sang i la funció cardíaca, escurçar la durada de la grip o el reuma, curar les crisis de lumbago o de sobrecàrrega muscular i lluitar contra l’esgotament. Els esports en els quals s’han trobat, al llarg de la història, casos d’ús d’estricnina són l’alpinisme, el ciclisme, l’esgrima, l’halterofília, l’hípica, el patinatge de velocitat, el voleibol i la marató.
Actualment l’estricnina no és un producte gaire usat per dopar-se. Les històries més conegudes són les de les maratons olímpiques del 1904 a Saint Louis i del 1908 a Londres. A Saint Louis, el vencedor, el nord-americà Thomas Hicks, va arribar a la meta en un estat tan lamentable que va revelar que li havien donat sulfat d’estricnina, Un periodista francès que va seguir la cursa va explicar que a quan faltaven set milles per acabar li van injectar 1 mil•ligram de sulfat d’estricnina i li van donar un bon glop de conyac francès, operació que es va repetir a quatre milles del final. Eren altres temps. Fins i tot en el resum oficial de la prova es va escriure: «La marató ha demostrat, des del punt de vista mèdic, que les drogues poden ser molt útils als atletes durant la prova.» Deu minuts abans que Hicks, va arribar Fred Lorz, un altra americà, que va ser desqualificat per haver fet part del recorregut en cotxe.
Quatre anys més tard, a Londres, l’italià Dorando Pietri, que va arribar esgotat i va ser ajudat a creuar la línia d’arribada –la qual cosa va suposar la seva desqualificació–, també va rebre l’ajuda de pastilles d’estricnina, segons va revelar un dels jutges que va seguir la prova. L’estricnina va ser prohibida per la llista de la Unió Ciclista Internacional del 1967 i per la que el Comitè Olímpic Internacional va fer el 1968. Actualment l’estricnina està inclosa en la llistade l’Agència Mundial Antidopatge dintre de l’apartat d’estimulants, però només està prohibida en les competicions, no en els entrenaments.

El cuidador que feia la seva guerra
Henry Anglade, ciclista professional francès del 1956 al 1967, va explicar el 1976 com estava prenent estricnina sense saber-ho. Anglade va explicar que en l’inici de Tour tenia les cames pesades, no anava bé, tot i que havia arribat en bona forma. El seu company d’habitació, Jean Dotto, li va dir que li descrivís què li passava. Anglade ho va fer i Dotto va dir: «Estricnina.» Anglade no s’ho creia, però va decidir no beure res de cap bidó que no es preparés ell mateix. Al cap de quatre dies havia recuperat la forma. Un dia Dotto va entrar a l’habitació amb un petit pot buit d’estricnina que havia trobat a l’habitació del cuidador. Aquest va acabar reconeixent el que feia, però el cas no va transcendirperquè va acceptar desaparèixer del món de ciclisme.

El primer positiu de Barcelona 92
El primer cas de dopatge en els Jocs de Barcelona va ser d’estricnina. Una jugadora de voleibol xinesa, Wu Dan, en va ser la protagonista. Wu Dan va prendre un producte artesanal que a la Xina es venia lliurement en càpsules i que no era comercialitzat per cap laboratori. La xinesa l’usava com a tonificant i l’havia ofert a les seves companyes, que se sentien fatigades. El COI va excloure la jugadora dels Jocs i va amonestar severament l’equip mèdic de la delegació xinesa per no haver declarat que la jugadora se sotmetia a un tractament amb aquest producte, ja que la seva obligació era controlar el que prenien tots els seus esportistes. El positiu va ser en el partit entre Holanda ila Xina, que la selecció de la Xina va perdre.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 de novembre del 2006)