Papers d'esports

Ja cansa tanta ploranera dels ciclistes i el seu entorn amb tota la problemàtica del dopatge. Reconec que els collen, però d’aquí a que sigui l’únic esport i els únics esportistes que són perseguits pels organismes, esportius o polítics, que lluiten contra el dopatge hi va un bon tros. Segur que hi ha algun ciclista que ha estat a l’atur forçosament per l’operació Puerto que no hi té res a veure. Ho sento per ell. Però és clar que totes aquelles bosses de sang, els productes dopants i aquelles anotacions en clau no poden quedar en no res. Que a més de ciclistes hi poden haver atletes, tennistes i futbolistes? Ja ho sabrem. La justícia és lenta, però quan s’hi posa… La setmana passada, la justícia francesa va deixar vist per a sentència el cas Cofidis, un assumpte que va començar el gener del 2004.
Quants dels aficionats al ciclisme que ara mateix poden estar emprenyats llegint aquestes línies em podrien dir mitja dotzena de ciclistes que hagin estat sancionats amb dos o més anys per haver donat positiu? I els que siguin capaços de fer-ho, em podrien donar noms de ciclistes sancionats abans que esclatés el cas Festina, el 1998? Més que res per anar a buscar el fet que va posar el dopatge en el ciclisme a l’abast de tothom. Quants ciclistes van ser sancionats per dopatge –els excessos d’hematòcrit no compten, no són considerats dopatge– durant el 2005? No ho sé. No sé si ho sap ningú. La federació internacional (UCI) no ho fa públic.
La Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) sí que ho fa. A la seva pàgina web trobem la llista de sancionats durant el 2005 i el que va de 2006. L’any 2005 van ser sancionats 91 atletes per dopatge: quatre a perpetuïtat, un a tres anys, 57 a dos anys i 29 a condemnes inferiors. El 2006 hi ha hagut 34 sancions: 21 a dos anys i 13 a penes menors. L’any 1998, el del cas Festina que deia abans, la IAAF va sancionar 67 atletes i el 1989, per posar un exemple, 37. I moltes sancions van de ser de dos i quatre anys. No de tres mesos a complir durant l’hivern, quan no hi ha curses, tal com es feia fins ben entrats els anys vuitanta.
Si la societat veu el ciclisme com l’esport més brut, i en canvi altres reben més sancions, deu ser per la falta de transparència i d’honestedat que transmet. Per la creença que hi ha molt més del que se sap i es veu. Per la constant negació del problema que es fa i per donar sempre les culpes als altres, igual que els pàrvuls es queixen de tot a la mestra.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 20 de novembre del 2006)