Papers d'esports

És difícil tenir les idees clares sobre el dopatge en els temps que corren. Els esdeveniments se succeeixen i, segons qui afectin, les coses es veuen d’una manera o d’una altra. Malgrat la confusió, el que és difícil és emetre dues opinions, diferents com el dia de la nit, en 20 dies de diferència. Això és el que va fer aquest estiu un dels grans ciclistes de tots els temps, l’italià Francesco Moser. El 30 d’agost, en unes declaracions a la RAI, Moser va dir que permetre el dopatge podria ser la solució per posar fi als casos de dopatge que hi ha actualment. El 19 de setembre, en una entrevista al diari L’Équipe, Moser va dir que si un corredor està malalt i necessita un medicament, que es quedi a casa seva, que si una substància està prohibida, que ho estigui per a tothom.
En les declaracions a la RAI, quan li van preguntar si permetre el dopatge arreglaria alguna cosa, va dir: «Si s’aconsegueix posar tots els corredors al mateix nivell, llavors està bé fer controls. Si no, per als professionals aquests podria ser una solució.» El periodista li va preguntar si permetre això no seria perillós per als joves. «En el nostre món, de perills n’hi ha molts.»
A L’Équipe Moser va dir que no s’havia entès el que volia dir i va defensar eliminar les autoritzacions terapèutiques per prendre, en algunes circumstàncies, productes dopants –com ara el Ventolin–. «No és sa pensar que un corredor pot donar positiu amb un producte que un rival seu pot prendre per raons terapèutiques», va dir Moser. L’italià va dir també que es començava a preguntar si el seu fill de catorze anys, un apassionat del ciclisme i que guanya moltes curses, ha de continuar corrent. «Algun dia es trobarà un metge o un dirigent que li proposarà que cal duidar-se…»

Amb Conconi i Ferrari
L’any 1990, un cop retirat, Francesco Moser va reconèixer que havia pres productes que llavors estaven prohibits, però en el moment que els va prendre, no. Va dir que ho havia fet per experimentar i que mai n’havia pres en una competició. L’any 1999 va confessar que li havien fet autotransfusions i va acusar Jacques Anquetil d’haver fet el mateix. Moser va treballar, bàsicament, amb dos metges durant la seva carrera: els italians Francesco Conconi i el seu deixeble Michelle Ferrari. Tots dos estan considerats els introductors de l’EPO en el ciclisme professional. Ferrari va treballar posteriorment amb Lance Armstrong.

194 victòries
Francesco Moser va néixer el 1951 a Trieste i va ser professional del 1973 al 1988. Entre les 194 victòries que va aconseguir destaca el campionat del món del 1977 i el Giro d’Itàlia del 1984. Va guanyar en bona part de les grans clàssiques: Milà-San Remo (1984), Fletxa Valona (1977), París-Roubaix (1978, 1979 i 1980), Tour de Llombardia (1975 i 1978), i París-Tours (1974). Va guanyar la Volta a Catalunya del 1978, dues etapes en el Tour, dues en la Vuelta i 23 en el Giro. Va ser tres cops campió d’Itàlia (1975, 1979 i 1981) i va batre el rècord de l’hora l’any 1984, amb 33 anys, al velòdrom de Mèxic amb 51,151 quilòmetres.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 de gener del 2007)