Una de tennis
9 gener 2007 per Jordi Camps
El tennis no és una de les meves debilitats. Més aviat al contrari. Globalment, els circuits de l’ATP i de la WTA em semblen absolutament sobrevalorats. Ja sé que hi ha uns tornejos grans, els indiscutibles, i que la resta tenen diferent categoria. Ja ho sé. Aquesta gradació, però, l’oblidem tot sovint els periodistes quan els nostres jugadors participen en els diferents tornejos. El primer i últim exemple el tenim en el torneig que es va jugar la setmana passada a l’Índia. Com que hi eren Rafa Nadal i Carles Moyà, ja es tractava d’un torneig extraordinari, quan en realitat la participació era la que acostuma a ser en aquests primers tornejos de l’any: més aviat pobre.
El palmarès dels jugadors el formen les victòries en els grans tornejos, però també el total de victòries. Nadal ha guanyat dos Roland Garros i 17 títols en total i en aquest segon sac hi entra tot tipus de tornejos, es disputi on es disputi i amb la participació que hi hagi. Bona o dolenta. No és culpa de qui guanya el torneig si els altres bons no hi van, però tots plegats hauríem de tenir una mica més clar què té importància i què no en té.
Per exemple, els mundials de motos, de ral·lis o de fórmula 1. Si els accidents o les lesions no ho eviten, en cada GP hi ha els millors. Sempre. Quantes vegades passa això en el tennis? En els tornejos del Gran Slam, i encara, perquè com que es disputen en superfícies diferents, els millors també acostumen a ser diferents. En terra, uns; en herba, uns altres, i en pista ràpida, uns altres. Els bons de veritat –Federer, Nadal–, aquests sí, acostumen a ser-hi sempre.
El tennis és un dels esports que ocupa més temps en les cadenes de televisió. Aquests dies, els partits de Nadal i Moyà a Madràs els repetien una i altra vegada. Ni els aficionats més fanàtics poden mirar-se dues vegades un partit d’aquests. Hi ha molts diners en el tennis professional. De vegades fa la impressió que massa i tot. Ja sé que és una vida dura, amb viatges constants i, si vas guanyant, tens partit dia sí i dia també. Totes les feines són dures. I per als tennistes professionals, jugar a tennis és la seva feina. Com per als futbolistes, els jugadors de bàsquet, els atletes o els ciclistes. I guanyen molts més diners que els treballadors normals.
Ja he dit que el tennis no m’atrau gaire. Massa potència, massa crits, massa teatralitat i massa recompensa per a tot plegat. Que tot això es pot aplicar a molts altres esports? I tant que sí, i augmentat. Però és que avui, després de tant de Nadal i tant de Moyà a Madràs, em venia de gust tocar el crostó al tennis
(Article publicat a El 9 Esportiu el 9 de gener del 2007)