Papers d'esports

La llei orgànica de protecció de la salut i de lluita contra el dopatge impulsada pel secretari d’estat per a l’Esport, Jaime Lissavetzky, va entrar en vigor divendres passat. Per primera vegada, l’Estat espanyol disposa d’un cos legal que permet lluitar contra el dopatge més enllà del que poden fer les federacions esportives. L’any 1950 a Itàlia es va promulgar una llei de protecció de la salut en l’esport. Va ser el primer país a fer-ho. La Federació Medicoesportiva Italiana va donar a les federacions esportives italianes una relació de mesures per limitar la progressió del dopatge, bàsicament d’amfetamines.
La primera llei antidopatge pròpiament dita la va aprovar Bèlgica el 1965. El 2 d’abril d’aquell any, el rei Balduí va signar la llei per «prohibir la pràctica del dopatge en les competicions esportives». La llei defineix el dopatge, el prohibeix, anuncia una llista de substàncies prohibides, determina com i qui ha de fer els controls i estableix sancions penals: un esportista culpable de dopatge s’enfronta amb una pena d’entre vuit dies i tres de mesos de presó i una multa, o una de les dues penes. L’1 de juny del mateix any, Charles de Gaulle, president de la república francesa, va promulgar la llei per a la repressió de l’ús d’estimulants en les competicions esportives. També preveia sancions penals, però no la presó, sinó multes d’entre 500 i 5.000 francs. Itàlia va renovar la seva llei l’any 1971. Aquest cop parlava explícitament de dopatge i preveia sancions penals per al consum, l’administració i la possessió de «substàncies nocives per a la salut dels atletes, destinades a modificar artificialment la seva energia natural». Diferents països es van interessar per les lleis antidopatge de Bèlgica i França, però la majoria van decidir que la regulació del dopatge era responsabilitat dels organismes esportius.
No s’ha d’oblidar el corrent d’opinió que considera que la pràctica de l’esport és una activitat privada i que qualsevol intervenció de l’Estat per a reglamentar-la seria un límit a la llibertat individual. A Suïssa, Alemanya. Finlàndia o Noruega, la regulació del dopatge va quedar en mans de les confederacions esportives, que imposaven als seus membres obligacions en matèria de lluita contra el dopatge. A Espanya, Geòrgia, Lituània o Grècia es van incloure articles sobre el dopatge en les seves lleis de l’esport. A Polònia, Portugal i Turquia es van acabar fent regulacions pròpies. A la Gran Bretanya, des de la meitat dels anys vuitanta, es recorre a una llei general del 1971 sobre els medicaments i el seu control.
El primer país que ha afrontat l’era moderna del dopatge ha estat França, que el 1989, amb el president François Mitterrand, va promulgar una nova llei, que no va durar gaire, ja que l’escàndol del Tour del 1998 va impulsar un nou text, el 1999. La ministra d’Esports del govern de Lionel Jospin, Marie George Buffet, es va convertir en la bèstia negra dels que volen fer-se d’or amb el dopatge. La llei estableix un seguiment mèdic dels esportistes d’alt nivell i augmenta les sancions penals als que subministren les substàncies prohibides, que són considerats els principals responsables. La llei es va reformar el març del 2006 per adaptar-la al codi de l’Agència Mundial Antidopatge. A Itàlia, el 1997 es van estudiar cinc projectes que es van fusionar en un text l’any 2000.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 28 de febrer del 2007)