Papers d'esports

La cafeïna va ser eliminada l’any 2004 de la llista unificada de substàncies prohibides de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA), amb la qual cosa es va posar fi a 38 anys en què va estar controlada en diferents esports en els quals va donar casos de més o menor gravetat, positius o no, i resolts amb més o menys sancions, com ara els dels atletes Inger Miller i Daniel Komen; els ciclistes Gianni Bugno, Steve Hegg i Óscar de Jesús Vargas, i la campiona del món de trampolí russa Iulia Pakhalina.
La cafeïna ja va ser inclosa en la primera llista de substàncies prohibides que es va fer a França el 1966. La Unió Ciclista Internacional (UCI) la va prohibir del 1968 al 1970, fins que ho va deixar estar en vista de la impossibilitat de diferenciar la cafeïna d’un cafè de la d’una injecció de cafeïna pura. El 1983, el Comitè Olímpic Internacional (COI) i la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) van incloure la cafeïna en la seva llista amb una taxa màxima autoritzada: 15 micrograms per mil·lilitre d’orina. Els controls es van començar a fer en els Jocs de Los Angeles, el 1984, sense que hi hagués cap positiu. El 1986 es va baixar el nivell màxim a 12 micrograms per mil·lilitre i el 1987 la UCI va tornar a incloure la cafeïna en la seva llista. L’últim canvi abans de l’eliminació del 2004 va ser el 2003, quan les llistes del COI i la UCI van prohibir la cafeïna en les competicions i la van permetre durant els entrenaments. La taxa límit es va mantenir en 12 micrograms per mil·lilitre d’orina.
L’últim gran positiu de cafeïna va ser el d’Inge Miller en el mundial de pista coberta del març del 1999 que li va fer perdre la medalla de bronze que havia guanyat. El cas es va conèixer l’octubre del 2001. Miller ho va negar i va al·legar que la quantitat anormal de cafeïna podia venir de les begudes ofertes per la IAAF en el podi del campionat. L’atleta va presentar un estudi, que no es va tenir en compte, segons el qual les dones afroamericanes i les persones deshidratades estarien molt més afectades per la cafeïna.

El cas de Komen
El 1996, el kenyà Daniel Komen, recordista mundial dels 3.000 m, va donar una taxa de 16 micrograms per mil·lilitre en un control i de 13 en un altre. Després de diversos estudis es va determinar que el seu metabolisme reaccionava de manera anormal a la cafeïna i que la simple ingestió d’una Coca-Cola, un cafè o un té li disparava la taxa de cafeïna al seu organisme. Komen va ser absolt.

Bugno, castigat
El ciclista Gianni Bugno va donar una taxa de 16,8 micrograms per mil·lilitre d’orina en la copa Agostini del 1994, just abans del mundial que s’havia de fer a Itàlia. Bugno va explicar que feia molta calor i havia begut cafè, té i Coca-Cola i que el positiu era per això. No li van fer cas i va ser sancionat amb dos anys. La sanció va ser posteriorment reduïda a quatre mesos. Bugno va competir fins a l’any 1998.

Com 20 litres
El canvi del límit de 15 micrograms per mil·lilitre d’orina a 12 del 1986 es va fer quan es va comprovar que totes les begudes amb una forta presència de cafeïna no arribaven a aquest límit. Per arribar a 15 calia beure 20 litres de Coca-Cola o 15 de cafè en poca estona. Una injecció d’1-2 grams de cafeïna donava una taxa de 100 micrograms per mil·lilitre, vuit cops superior a la taxa permesa.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 21 de març del 2007)