Papers d'esports

Uns premis que en vuit anys d’existència tenen en el seu palmarès esportistes com Roger Federer, Ielena Isinbaieva, Janica Kostelic, Michael Schumacher, Lance Armstrong, Serena Williams, Tiger Woods, Jennifer Capriati, Cathy Freeman i Marion Jones; equips com les seleccions de futbol del Brasil, França i Itàlia, la de rugbi d’Anglaterra, el Manchester United i l’equip de Renault de fórmula 1; i que ha atorgat premis especials a Pelé, Steve Redgrave, Peter Blake, Gary Player, Johan Cruyff i Franz Beckenbauer no són uns premis qualssevol. Els premis Laureus, que dilluns es van entregar a Barcelona, són els que tenen aquest palmarès. A més d’entregar premis, destinen diners a fomentar programes per desenvolupar l’esport en zones amb risc d’exclusió social.
Amb aquest panorama, per què no m’acaba de convèncer tot aquest fenomen dels Laureus? Després de veure dilluns tota la cerimònia per TV3 he arribat a la conclusió que no és pel contingut, sinó pel continent. Per l’embolcall, per la presentació que fan de tot plegat. S’autoanomenen els Oscar de l’esport, en la presumpció que els Oscar de cinema són el bo i millor, cosa més que discutible. Podem arribar a acceptar que la majoria del cinema es fa als Estats Units, però en l’esport no passa el mateix, ni de bon tros. I els premis Laureus estan pensats i fets per i per als americans. I si no, en fa tot l’efecte. Potser els europeus no sabem gaire res de futbol americà, beisbol, surf o el que ara anomenen esports extrems, però la ignorància dels Estats Units respecte a la majoria d’esports que es practiquen arreu del món és suprema. Només cal repassar les llistes de candidats i premiats de tots aquests anys.
La majoria dels 42 exesportistes que formen l’acadèmia i el jurat que atorga els premis, van ser importants en el seu temps. Són història vivent de l’esport. Quan ells suaven la cansalada no existia res tan presumptuós com els Laureus i tampoc crec que els fes falta. De premis als millors esportistes de l’any n’hi ha hagut sempre, de qualsevol categoria i abast geogràfic –fins i tot en tenim a Catalunya–, atorgats per mitjans d’informació, entitats públiques o privades i federacions esportives. És el pas del temps el que dóna prestigi, no els diners ni el fet de sortir per la televisió. Els Laureus són els Oscar de l’esport; el Príncep d’Astúries, el Nobel de l’esport. L’esport no pot tenir uns premis valuosos sense haver de comparar-se amb altres?
La sort és que, al capdavall, el cronòmetre, els punts, els gols, les notes dels jutges, són els que determinen quins són els millors dels millors. Sense això, els premis no podrien existir. I no crec que ningú canviï una medalla d’or per un Laureus. Ni per un Príncep d’Astúries. Ni ara ni mai.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 9 d’abril del 2007)