Papers d'esports

Bjarne Riis i Eriz Zabel no són els primers ni seran els últims ciclistes que reconeixen que s’han dopat durant la seva trajectòria esportiva. El seu testimoni ha colpit el món de l’esport en general i del ciclisme en particular pel que significa de confirmació del que tothom es pensava, que durant els anys 90 hi va haver una mena de barra lliure pel que fa a l’EPO en el ciclisme professional.
Un altre gran ciclista, el ja desaparegut José Manuel Fuente, el Tarangu –a la dreta, a la foto–, va explicar al diari El País, el novembre del 1993, algunes de les pràctiques que els ciclistes de la seva generació, la que va destacar en els anys 70, van fer amb substàncies dopants. En aquella època els controls eren escassos i el que prenien els ciclistes era poca cosa més que estimulants, però no és sobrer recordar ara el testimoni de Fuente. Una confessió que va ser confirmada en diversos mitjans per companys com ara González Linares, Josep Pesarrodona i l’exseleccionador espanyol Pepe Grande.
Fuente va explicar que havia començat a prendre estimulants el 1975 –ja en el tram final de la seva carrera– en les curses de principi de temporada: «Com que no hi havia controls, molts en prenien, i això obligava la resta a fer el mateix.» Prenien amfetamines (Sulfatina, Tenedron, Pervitin o Centramina), tant en pastilles com injectables. Les injeccions, se les feien ells mateixos, i de vegades compartien les xeringues. Això va provocar alguna de les hepatitis que van tenir diversos ciclistes durant els anys 70. L’any 1993, Fuente explicava que la malaltia que el va apartar del ciclisme no va ser per culpa de cap virus, sinó que van ser les amfetamines que li van afectar un dels ronyons, però que el cas es va voler amagar i es va explicar la història del virus per no haver de revelar que es tractava d’un cas de dopatge.
El ciclista asturià va explicar, també, que en una cursa es va prendre una Centramina per aguantar el pilot, i que quan li va fer efecte es va anar animant i va guanyar l’etapa. Va passar el control, i no va donar positiu. L’any següent, en la volta al País Basc, refiat, va prendre el mateix i va donar positiu.
En la Vuelta del 1975, els corredors del seu equip, el Kas, es pensaven que els del Super Ser es dopaven, i ell va decidir fer-ho, també, per ajudar el seu líder, Domingo Perurena, en condicions. El seu director ho va descobrir, i en la penúltima etapa li va dir que aquell dia li tocaria passar el control, fins i tot si es retirava. Només se’n lliurava si tenia un accident. A 100 metres del final, va provocar una ensopegada amb un altre corredor, va anar a topar espectacularment amb la vorera, va fingir una commoció i el van haver de portar a l’hospital. Així es va lliurar de fer el control i d’un positiu segur.
José Manuel Fuente va aconseguir 24 victòries en els sis anys i escaig que va ser professional. Va guanyar la Vuelta el 1972 i el 1974, va ser tercer en el Tour del 1973 i cinquè en el Giro del 1975. Va guanyar etapes en les tres grans curses per etapes. El 1976, amb 30 anys, va anunciar de manera totalment inesperada que es retirava, perquè li van negar la llicència per motius de salut. Va morir l’any 1996, als 51 anys, per un càncer de fetge.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de maig del 2007)