Papers d'esports

Els anestèsics locals són utilitzats en l’esport de competició per eliminar un dolor amb la intenció que l’esportista pugui continuar competint tot i que no es curi la causa del dolor. Tot plegat es pot considerar un engany, ja que l’esforç màxim que ha de fer l’esportista acostuma a acabar amb un agreujament de la lesió. Els anestèsics locals són normalment injectats als esportistes –les anomenades infiltracions– i hi ha qui considera que haurien de ser catalogades com a dopatge.
Fins l’any 1980 els anestèsics locals no estaven sotmesos a cap restricció. Després dels Jocs de Moscou, els anestèsics locals van ser inclosos en la llista del Comitè Olímpic Internacional (COI). Formaven part de la categoria de «substàncies sotmeses a certes restriccions». Es podien donar als esportistes només amb injeccions locals, només amb una justificació mèdica i només amb l’objectiu de permetre a l’atleta continuar competint. A més cal avisar al COI si algun esportista és injectat en les 24 hores prèvies a la competició. En la llista del COI del 2003 es prohibeix la injecció d’anestèsics locals durant les competicions, però es permet fora. Paradoxalment, aquest mètode és totalment prohibit aplicar-lo als cavalls en les competicions hípiques. Des de l’any 2004, amb la primera llista de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA), els anestèsics locals ja no són considerats dopants.
Un dels casos relacionats amb els anestèsics locals de què es va parlar més va ser el del tennista suec Bjorn Borg  el 1976, que va ser acusat de dopatge per la premsa del seu país. En el torneig de Wimbledon del 1976, Borg va tenir una contractura en els abdominals en els quarts de final. Durant els sis dies següents, Borg va rebre tres injeccions cada dia en la zona abdominal i ja no va perdre cap set fins a guanyar el torneig. Tres setmanes després, els abdominals li feien tant de mal que no podia aixecar els braços per damunt del cap i va haver de renunciar a jugar una eliminatòria de la copa Davis.

El peu de Walton
L’abril del 1978, Bill Walton, que jugava en els Blazers, va rebre una infiltració per un dolor que el metge del club considerava un «mal crònic». Walton va durar 15 minuts. El dolor era insuportable. L’endemà una radiografia va revelar que Walton tenia un os del peu trencat. El pivot no va poder jugar tota la temporada següent i es va mostrar segur que havia estat la infiltració el que li havia provocat la lesió.

El mal de Bubka
Sergei Bubka va arribar al mundial de Tòquio del 1991 amb una lesió al taló. El van injectar abans de la final, però tres hores després l’efecte havia desaparegut. En un intent sobre 5,90, Bubka va sentir un gran dolor en el peu, «com si alguna cosa es trenqués». Els jutges van permetre que Bubka rebés una altra infiltració i el soviètic va guanyar el seu tercer títol mundial en salt amb perxa.

Un linier, també
El francès Joël Quiniou va xiular la tornada de la final de la copa de la UEFA del 1991 entre el Roma i l’Inter. Un dels seus liniers, Michel Girard, es va fer mal en una cama i corria la banda a peu coix. En el descans, Quiniou va demanar als infermers que li fessin una infiltració al seu linier, d’amagat, al seu vestidor. Girard es va recuperar i el partit es va disputar amb tota normalitat.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 4 de juliol del 2007)